Vist des de l’aire un delta impressiona. Això és gràcies a milions de partícules que s’hi han anat sedimentant al llarg d’anys i anys, de segles i segles. Un delta avança mar endins per la força de tot el que arrosseguen les pluges que han caigut en muntanyes i valls que no l’arribaran a veure
Què ens queda per a dir? Quan s’apaga la llum del dia, quantes converses ens han quedat al pap? Quan ens allunyem els uns dels altres per camins divergents, quins debats trobarem a faltar? Quan algú se’n va del món, quants comiats no s’hauria volgut estalviar? El silenci amaga la densitat màxima de paraules. Hi
Si anem als orígens dels fenòmens avancem en la comprensió de la realitat. El malestar se’ns presenta com un símptoma i no hi ha cura possible sense trobar l’arrel de la dolença. Per això, m’imagino els començaments i els finals trobant-se com dos extrems d’una mateixa corda, que ha dibuixat una circumferència gairebé perfecta. Vinga
La nit arriba prompte. Per més anys que passen, a moltes persones el canvi d’hora ens sembla una murga innecessària. Sembla que el cicle de la vida que cap en un dia sencer s’escurce. I ara, més. Cada vegada, més; per l’hora, per l’hivern, per les restriccions. No ens agraden les restriccions i, en canvi,
La mesura física del temps no ens ajuda a amidar el ritme de les vivències. Associat a la incertesa o al dolor, el temps arrela en les rajoles del terra i es torna immòbil. Quan s’embolica amb l’exaltació o amb el goig, accelera el pas i fuig abans d’hora. Malgrat tot, no renunciarem mai a
Penso en les paraules com a matèria; perceptibles, mesurables, objectives. Els de la nostra espècie ordenem el món a través de recursos lèxics, fabricant lleis i teoremes. O tot sovint volem transformar-lo a través de vocables, en debats o en pancartes. De vegades, necessitem simplement desendreçar-lo a través de poemes i de ficcions que ens
Imaginem-nos unes persones fent ruta. Durant tot el trajecte, cadascuna va triant constantment entre veure i mirar; entre sentir i escoltar; entre sentir i olorar; entre conèixer i entendre. Les rutes compartides no fabriquen experiències idèntiques, perquè tot el que sabíem abans d’una nova experiència ens condiciona la manera de viure-la. He constatat aquesta idea
Té mala premsa, l’avorriment. Segons com, que ens passen coses emocionants està sobrevalorat. Tampoc no entronitzarem la monotonia ni la linealitat com a paradigma de felicitat, però els ensurts potser no fan la vida més interessant. Com a mínim en matèria anatòmica. Continuem en un escenari hospitalari. En el tretzè dia d’ingrés de mon pare,
Quins llocs tan interessants, les cruïlles. La intersecció crea una àrea de descobertes constants. En les franges, hi viu la barreja d’alguns elements de més amunt i d’alguns de més avall. És el lloc de les coincidències però també de les dissidències brillants. A les cruïlles no s’hi ajoca la uniformitat. No haurien de desaparèixer
Ho veiem. Això és així perquè els ulls ens ho diuen. Constatem que la realitat és com sembla perquè la percebem pels sentits. Però de vegades, no. Moltes vegades, no. I la part que no es veu continua existint sense el nostre consentiment, malgrat la nostra ignorància. Anys enrere cada nit a les deu en
De totes les pors del món, qualsevol se’ns pot presentar amb un rostre aterridor. La fosca per als infants, el dolor per als cossos afeblits, la pobresa per als que sobreviuen en el llindar de la precarietat, la desmemòria per als que obliden a contracor… Al nostre voltant s’apaguen persones que hem estimat durant tota
Abans de nàixer, l’atzar ja es postula per a governar-nos. A partir del moment en què l’espermatozoide més veloç dels vuitanta milions d’unitats en competició fecunda l’òvul, ens queden assignades les marques de gènere que ens acompanyaran tota la vida, si res de substancial no canvia. És alta com sa mare. Sembla un xic espavilat.
Sobre el relleu de les muntanyes hi opera l’erosió; lentament, mentre el vent xiula. A les fatxades de les esglésies també s’esborren els rostres de les estàtues seculars. Al cap dels anys es dissipen molts records. S’esvaneixen algunes il·lusions amb el sotrac dels obstacles amb què ensopeguen ara i adés. L’eternitat és una ficció. Sense
És quan dormo que hi veig clar ¹. Com es poden dir tantes coses en set mots mig desendreçats! Una fletxa com aquesta ens incita a aprofitar la clarividència que ens ofereixen els ulls tancats. Ens desvela que només recordem allò que tenim emmagatzemat als plecs del cervell. Ens proposa mirar-nos per dins. Ara no
Què és una llengua en essència? Quin conjunt d’atributs la fan ser allò que és i no una altra cosa? Quins trets distintius ha de posseir perquè siga reconeguda pels membres de la comunitat lingüística que la comparteix? Entremig de la variació que la travessa de dalt a baix, de dreta a esquerra i de