L’estiu és temps d’excessos. Calendari sense horaris i sense normes. El parèntesi dels remordiments. En fi, la vàlvula d’escapament del nostre sistema productiu i del nostre ordre social. A taula tot ens sembla més bo i tot ens ve més de gust. Durant el descans anual més prolongat, els pecats de gola s’acumulen; sobretot, si
Viatjar cura. S’ha posat de moda, aquesta màxima. La dissidència només s’explica si s’és un individu sedentari. Contràriament, les persones de món haurien de tendir a tenir una cosmovisió impregnada de la veritat majúscula. Viatjar no cura res, però fa pensar. Contrastar idees remou les veritats pròpies o les confirma: tant si t’allotges en un
Una part immensa del patrimoni immaterial de la humanitat és fungible. Un munt de records nostres desapareixeran per sempre, perquè no hauran tingut accés al relat ni a la iconografia ni a la representació artística. Són l’alè invisible de la nostra ànima mentre dura, i prou. I aquest patrimoni que s’esfuma en un silenci discret
No hi ha pensament sense paraules i, en canvi, sovint cauen xàfecs de paraules sense cap pensament consistent, que ho amaren tot i fan els camins intransitables: plens de bassals fangosos. Parlar per parlar. Parlar sense dir res. Parlar per omplir el silenci i prou. És un exercici que hem denunciat en una conversa de fa
Les paraules són com les ones del mar. Segons el vent que bufa arriben rabioses a la platja, enèrgiques i encrespades. I segons com, només gosen alçar lleument el morret i ben just saluden quan arriben. Als fulls dels diaris i als debats hi ha mar moguda. La pugna per dominar les paraules més convincents
Segles enrere, ser d’un gremi devia imposar un capteniment i una visió del món afins. Les ciutats distribuïen els artesans per carrers concrets i la toponímia en dóna fe encara ara. El carrer de l’Argenteria o el carrer dels Mercaders, a Barcelona; el carrer dels Corredors o el carrer dels Teixidors, a València. Tot ben
Al nord polar, a les esplanades desertes, a les gelades zones muntanyoses o sota l’assot implacable de l’escalfor dels estius mediterranis, els humans no engendren el mateix catàleg d’etiquetes per parlar del temps. A nosaltres ens agrada parlar-ne, a més. Les prediccions meteorològiques tenen un èxit especial entre l’audiència i les converses de carrer comencen o
Res ens fa més únics que la manera com hem fet nostra la llengua. Ni haver nascut el mateix any, al mateix carrer i al mateix poble és garantia de compartir al cent per cent el mateix repertori lèxic. No hi ha cap parlant idèntic a un altre en tota la comunitat. La producció lingüística
La llengua de l’amor és el francès. La llengua de la filosofia és l’alemany. La llengua per a parlar amb Déu és l’espanyol. Etcètera i etcètera. Qui no blasma, en honor del multilingüisme, aquests eslògans? Costa admetre-ho, però moltes persones encara no condemnen la supremacia lingüística i cultural de les llengües hegemòniques del món. I
Veure’ns, sentir-nos i mirar-nos des dels altres ens descobreix una part de nosaltres que potser no percebem. És una via recíproca de coneixement i, segurament, difícil d’explorar sense prendre-hi mal. Pel que fa a la identitat lingüística, si practiquem una variant dialectal fora del seu àmbit territorial natural, aquesta descoberta no s’acaba mai per més
Les tradicions que perduren al cap d’uns quants segles de ser inventades han de tindre força bons ingredients per continuar triomfant entremig de la programació de la modernitat. Per Corpus a Sitges petites legions de voluntaris s’aixequen de matinada per començar a calcar unes elaborades plantilles damunt del ciment dels carrers i per omplir amb
Poetes i científics s’asseuen en butaques de platea davant l’incessant espectacle de la vida. Sempre buscant preguntes noves: què hi ha de cert? què és només engany? I vet aquí una pregunta cabdal: què separa un prejudici d’una predicció científica? Què fa pensar que s’estan expressant opinions preconcebudes o que, per contra, es reflexiona a
La idea d’una divinitat amb el do de la ubiqüitat és inquietant. Algú que ho veu tot, que ho sap tot, que ho entén tot. És una imatge poderosa i terrorífica alhora, perquè vol dir que ningú seria mai en cap moment invisible. Per sort, els humans no tenim aquesta capacitat. La nostra realitat és
Estudiar gramàtica et fa veure la llengua com el resultat de la lluita entre l’ordre i el desordre; entre les forces homogeneïtzadores i els instints salvatges. Entre la regulació i la desregulació. A l’aula treballem per centres d’interès i ara ens toquen els hàbits alimentaris. En un exercici de lèxic ens ha aparegut el verb
Diuen que els estereotips no són bons, ja que funcionen com una bena als ulls. Però si ens faciliten una realitat subtitulada, no cal que ens esforcem a desxifrar-ne els missatges complexos que ens envia. Aquest deu ser, doncs, un motiu prou potent perquè tinguin tant d’èxit. A les botigues del poble, els caps de