Agafada al vol

Som les paraules que diem

27 de gener de 2016
4 comentaris

Osque!

La gata no parla però es fa entendre. Sap destriar a qui és millor demanar-li cada acció (obrir la porta, donar-li menjar…). I l’èxit repetit en aquests intercanvis fa que continue amb l’afany d’expressar-se.

Només per simple observació, inferim que hi ha tres tipologies de comunicació: entre humans; entre animals; entre humans i animals. En aquesta última opció es poden distingir, d’una banda, les produccions que els animals ens adrecen a nosaltres i, de l’altra, les produccions que nosaltres adrecem als animals.

La gata diu quatre coses; sempre de manera graciosa. Per tant, coneix la persuasió. I, per pura empatia, li corresponem. Li parlem amb una veueta diferent, entonem de manera molt expressiva i, fins i tot, tenim unitats lèxiques específiques per adreçar-nos-hi.

Mix, mix… (amb unes i ben llargues i dolces, per dir vine) ¹
Sap! (amb un to imperatiu, que vol dir ves-te’n) ²

La relació de les persones i els felins és mil·lenària. Igual com la que hem mantingut amb els cànids. No és estrany, per tant, que haguem après a entendre’ns mínimament. Si cal, amb modalitats lingüístiques especialitzades per a cada espècie. De fet, als gossos els fem fora amb un convincent: “Sus! ³ Fuig d’aquí!”.

Més enllà de l’àmbit domèstic, els homes han conviscut estretament amb els èquids (rucs, matxos i cavalls), sobretot pel que fa al transport ancestral i les feines agrícoles. ¿Diríeu que també tenim maneres de dialogar amb aquestes espècies? Efectivament, en tenim.

Un amic meu em va recordar fa poc una expressió per ordenar que aquests mamífers es posen en marxa, generalment cap a l’esquerra:

Osque!

Per cert, pel que recullen els diccionaris consultats, en la comunicació animal també hem produït diferències territorials. Es veu que per dir “camina!” a un ruc s’han trobat fins a cinc variants de la mateixa interjecció: Osca! Oixque! Ooixque! Oixca! Osque!

Les quatres primeres apareixen al DCVB. De tota manera, la variant preferent seria oixque, ja que és l’única que consta al DIEC i al GDLC. No importa gaire, però la que nosaltres hem agafat al vol només ens apareix en un bonic poema de Joan Salvat-Papasseit, Pantalons llargs

Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.

Ja no tornaré més fent osque! osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.

A més a més, els cavalls i companyia també entenen la forma invariable “Arri!“, que significa arranca o vés més de pressa. Igualment comprenen “Ollà!“, que vol dir gira a la dreta. I s’aturen quan els criden “Xo!“. Fins i tot saben que s’han d’abeurar si l’amo els xiula a prop les orelles.

Tot aquest monòleg m’ha fet recordar una de les meues novel·les preferides, Kafka a la platja, de Haruki Murakami. I d’aquesta història sorprenent, he reviscut els diàlegs que el senyor Nakata mantenia amb els gats.

Parlar amb els animals deu ser terapèutic i, com a recurs literari, resulta fascinant.

(1) (2) (3) Documentats al DCVB.

Fotografia de Lali Masriera

Angle
21.10.2016 | 7.15
Reclau
21.03.2014 | 4.27
Fato
22.12.2016 | 10.32

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. OSQUE!
    Quina casualitat! Al meu hort trobarem a en Jaume. És un amic i company meu que es cuida una mica de la terra. Té 72 anys i és fill de Mas de Barberans i la seva dona del Perelló. Té animals de tota mena, però em vull centrar en les cabres. Quan les treu a pasturar i se’n van a on no tenen d’anar-se’n. Es sent un crit: ” OSQUE! ” potser ” OSQUI! ” , agafa un grapat de sorra per llançar-les i les cabres tornen al seu lloc a menjar.
    Un altra cosa vull comentar. El meu pare tota la vida a tingut animals, sabretot cavalls. És per això que jo estic molt acostumat al llenguatge entre les persones i els animals. Us quedaríeu bocabadats de la seva intel·ligència. Jo moltes vegades parlo amb ells.

  2. En llegir aquest article, he recordat com cridava el matxo el pagès que em llogava per la campanya del raïm, la garrofa i l’oliva (així em vaig pagar la carrera):

    “Osqui!”, per avançar.
    “Bo!”, per parar.

    Parlo del Baix Penedès (el Vendrell i Santa Oliva).

    M. Pilar López Serra
    (periodista i mestra de català)

    1. Aquest codi ancestral de parlar amb els animals és un fenomen en extinció. Fa molta gràcia quan algú en té records. Gràcies per compartir-los!

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.