Agafada al vol
Som les paraules que diem
Noviluni
Les paraules són ingràvides, inodores, incolores. Tenen so i prou. Així i tot, la seva presència és de vegades aclaparadora. Ho omplen tot. Les trobem arreu.
Gairebé sempre invisibles. Suspeses en l’alè dels parlants fins que s’evaporen definitivament, irrecuperables.
Les paraules són bellesa, si volem. I també dolor, volgudament o no. Les paraules tenen poder i el poder s’expressa per paraules: plenes de raó, indiscutibles i sense matisos.
Gairebé sempre orals; per qüestions pràctiques i perquè siguin fàcilment oblidables. Perquè els greuges no esdevinguin eterns amb el testimoniatge de les escriptures. El designi de les paraules és passar desapercebudes. Han de fer la seva feina, discretament, i desaparèixer. Si ens cridessin l’atenció contínuament perdríem el fil de les nostres converses, no tindríem esma per convèncer el contrincant, ni per acabar les àrdues instruccions per posar en marxa una acció conjunta.
Llevat que les vulguem fer expressament protagonistes, com en els poemes. Dins dels versos, les paraules carreguen emotivitat, creixen les unes al costat de les altres, enlluernen qui les escruta: o almenys busquen aquest efecte.
Legítimament, en un poema retrobem velles paraules de diccionari, mots en desús, vocabulari d’ús restringit que troba aquí un espai per exhibir-se. La poesia neix per ser rellegida, hauria de ser incombustible. Perenne com les fulles del pi. Caldria que transportés un missatge ple de matisos i que els anés amollant de mica en mica, de lectura en lectura.
Llegir un bon poema representa una experiència impactant, però no hi ha gaires adaptes a aquest gènere. Malgrat tot, el nostre país té la companyia constant de bons poetes. I una pila d’agosarats aficionats que tenen la pretensió d’oferir una branca de bellesa o un brot de sentiments intensos.
Acabat aquest llarg prolegomen, llegiu si us bé de gust el poema de Nadal que he escrit enguany:
Lluny del bosc,
ignorant novilunis,
vivim encara al compàs del calendari.
L’hivern arriba,
esbojarrat i imprevisible,
i Nadal torna als escenaris.
Hem assajat llargament
gargots d’esperances vanes,
mentre els déus ens conculcaven el futur.
Pels altars s’apilen
tantes pregàries desateses
que ja no invoquem ni el silenci ni l’oblit.
Ateus des d’ara,
buscarem només la certesa de ser molts.
—
Noviluni vol dir lluna nova. És la lluna invisible, que només dura una nit. Al poema noviluni ocupa el lloc de: les diferents fases de la lluna.
Pendents de la lluna o no, el nostre futur ja ha començat.
Fotografia de Carquinyol
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!