Agafada al vol

Som les paraules que diem

10 de març de 2019
6 comentaris

Ne-mo’n

Cultivar el pensament dinàmic demana uns requisits. El soroll, la pressa, la brevetat o l’enuig són contraproduents per a desenvolupar idees complexes. La dialèctica és l’exponent màxim del plaer mental, però sovint topem amb massa cotilles que no la deixen expandir-se.

Febrer ha estat un mes procliu als microdebats amb diversos perfils tuiters al voltant de la idea d’adequació i de registre. Vaig intervenir en un parell de debats dilatats i concorreguts arran de dues piulades; una sobre l’adequació d’un titular de La Vanguardia i l’altra sobre l’encert en la delimitació del registre informal recollida en un article¹ de Rudolf Ortega. En el primer cas,  entre els interlocutors de la conversa vam convenir que l’exemple en qüestió –Decebut de coneixe’l– constituïa el límit màxim d’ús de les formes col·loquials dels pronoms febles en llengua escrita: en un article d’opinió d’un autor que se’n fa ‘responsable’ en un mitjà de gran abast. Més enllà d’això, tornaria el caos: l’era prefabriana.

En el segon cas, el debat va durar dos dies i mig. Hi van participar persones diverses i les argumentacions i contraargumentacions es va ramificar per diverses bandes fins a transformar el debat en un petit caos. Per l’interès que susciten les idees que s’hi van aplegar, m’he proposat de reproduir-lo i endreçar-lo sintèticament en aquest espai. D’entrada, partíem del postulat d’Ortega sobre el registre informal: “es limita a menys textos dels que ens pensem: algunes coses de narrativa (diàlegs i narradors peculiars), guions que reprodueixin la col·loquialitat, teatre, textos de marcat to personal (diaris, memòries, blogs, etc.) i poca cosa més. Tota la resta, doncs, és registre formal.” De seguida apareixia en escena Enric Duran amb una pregunta: “Per què mos no pot transcendir a la llengua escrita?”. I la meva objecció va ser que reflectir la llengua oral al codi escrit té riscos, fins i tot en un grup de Whatsapp familiar, ja que tenim la població més gran i la més jove amb una idea inestable de l’estàndard general. Just aquí, Neus Nogué hi afegia que no hi veia “cap risc, si assumim que l’ús privat del WhatsApp i similars ha portat a tenir un escrit col·loquial usat massivament per primera vegada en 5.000 anys d’història de l’escriptura.” En aquesta mateixa línia, encara hi afegia que “L’àmbit privat no està sotmès a la normativa. El límit és fer-se entendre sense demanar un esforç excessiu als interlocutors.”

Què es pot objectar a aquest plantejament? Sembla obvi que un parlant competent que té consolidat el marc general de la llengua escrita es pot aventurar a escollir altres formes més transgressores en funció del context en què parla i de qui són els seus interlocutors. Però el que provava de posar en relleu en aquell debat entretallat era el fet que actualment no tenim una situació sociolingüística favorable a l’ús multiformal de la llengua escrita per part de tots els perfils d’usuaris de la llengua. En la meua experiència, hi ha tres tipologies de parlants a qui no es pot exposar excessivament a models de llengua allunyada de l’estàndard perquè aquesta exposició faria trontollar el seu domini precari de la llengua escrita. Parlo de la gent gran (80% analfabets en català); de la gent més jove (amb competències baixes en ortografia) i dels neoparlants (que aprenen simultàniament la llengua oral i l’escrita en un lapsus de temps breu)².

En aquest debat, la professora Nogué recordava la recomanació de Joan Solà: “els professors hem de simplificar sense enganyar.” És a dir, arguïa que en l’ensenyament de la llengua hem d’aplanar el camí perquè els aprenents sàpiguen usar formes adequades en cada context. I es valia del símil entre l’ús de la roba de mudar i la d’anar per casa per fer entendre aquesta plasticitat de la llengua. Hi combrego en part. De fet, en el meu cas particular, em resulta molt estimulant posar a prova constantment aquesta capacitat d’emmotllar-se a cada situació comunicativa. Per això, voldria plasmar que el posicionament que intentava reflectir no implica de cap manera un rebuig a la versatilitat que ens ofereix la llengua. Els parlants que tenen prou competència lingüística, que la mostren, per descomptat!³ Ara bé, no podem perdre de vista com és el camí per on transiten els nostres aprenents; amb quines dificultats es troben i què els podem demanar en cada moment de la seua experiència particular.

Acabaré amb una anècdota personal. La presència de les mares jubilades en les xarxes socials ha propiciat una línia inesgotable de reflexions lingüístiques remarcables. El nostre cas no és excepcional. Després de sis anys d’assistir a cursos de català per a adults i d’haver parlat aquesta llengua en tots els moments de la seua vida, ma mare se sorprèn contínuament del que ens escrivim. Si jo li dic “Gràcies per dir-nos-ho!”, em respon “Que ben escrit!”. Em pregunto què en trauria de posar-me a usar un “Gràcies per di-mos-ho” o a demanar-li que marxem amb un “Ne-mo’n!”. Com reaccionaria ella? Què sentiria amb relació a tot el que ha intentat interioritzar durant aquests anys? I si es volgués atrevir a copiar-me, com sabria que hauria d’escriure “Ne-u’n, que jo no vindré”? On s’explica aquest model? On s’ensenya? Què en trauríem, de tot plegat?

Aquest és el debat inacabat que vam començar al febrer i que em va fer cavil·lar, un cop més, sobre l’adequació del model lingüístic en funció del que volem dir i, també, en funció dels ulls que ho llegiran. M’encanta la nova orientació de la gramàtica. La GIEC ens desculpabilitza a molts parlants perifèrics. Però no podem perdre de vista que l’aprenentatge és un procés lent i llarg. Els que ens hi dediquem professionalment, hi hem de comptar sempre.

¹ Rudolf Ortega. La santíssima trinitat gramatical. El País, Brou de Llengua, 7 de febrer de 2019
² Teresa Tort. Seves o cebes? Racó Català, Opinions, 15 d’octubre de 2018
³ Pau Vidal. Aixòs és aixins. Vilaweb, Opinió, 30 de desembre de 2018

Fotografia de Lali Masriera

Empapussar
15.05.2015 | 6.35
Bregat
07.04.2022 | 8.55
A Sense categoria
Ascla
01.12.2015 | 12.01

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Tens tota la raó. Jo em poso trista cada vegada que veig ‘l’hi’ en comptes de ‘li ho’ o ‘la hi’ i no diguem la moda de menjar-se les ‘r’ dels infinitius perquè els del català central no les diuen, i no parlem dels ‘digue-li’ en lloc de ‘digues-li’ ; ens agafaria un cobriment si diguéssim ‘digue-li’ però escrivíssim ‘digues-li’? Tant costa? O volem escriure només perquè ens entenguin la lectura els del català central? I passant-se pel forro les normes? Jo no sé com ensenyen els pronoms febles a les seves classes, els professors, perquè llegint literatura no hi ha gairebé cap exemple com cal.
    Només una mostra d’un llibre recent que acabo de llegir: “Mira a terra, pica un coixí, belluga el bol de patates per acosta’ls-hi” (!), Mudances, Gemma Sardà, 2019.
    Què hem de fer?

    1. Jo no dic que no es puguen usar combinacions de pronoms col·loquials mai de la vida. Si ho fa Quim Monzó o en alguns contextos informals determinats, per exemple, no em sembla malament. Ara bé, no tothom està preparat per escriure’ls: perquè la variació a tot el domini lingüístic és molt gran i perquè el coneixement de l’estàndard no està prou consolidat en alguns parlants.

  2. El sistema pronominal valencià és genuí i coincideix justament amb el millor i normatiu (li ho, li’l…). Sols se li ha d’afegir el pronom “hi”, que s’ha perdut excepte en “no s’hi val”, “no m’hi veig” i el verb “haver-hi”, i ja estaria.

Respon a Vicent Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.