Agafada al vol

Som les paraules que diem

18 de maig de 2016
8 comentaris

Nàixer

Certesa és un concepte sòlid, poderós. N’hi ha tan poques, però, de certeses! La complexitat i la incertesa s’infiltren per tot arreu, ho empesten tot. Potser per sort, fins i tot.

Recentment, he tingut l’honor de compartir un espai de reflexió molt fructuós en un antic vapor restaurat, davall d’unes bigues que construïen un sostre de solcs triangulars. Sota l’arbitri de l’Imma, que dubta i busca respostes. El seu domini són les pugnes entre la norma i els usos en els diferents registres. I té la generositat de fer preguntes en veu alta.

Com és el nostre estàndard? Es mou? Quin respecte ens desperta? Quin coneixement en tenim els parlants: tots els parlants? Només n’hi ha un, d’estàndard? Per què tenim tants dubtes, encara que modelem la llengua amb les mans un dia i un altre dia?

Com més va més, sóc conscient de la nostra singularitat. Som únics perquè, en algunes lluites, estem sols. Per justificar la distància entre la llengua escrita i l’oral ens podem referir a tot un ventall de llengües en què aquest fenomen no representa cap handicap per als seus parlants. Tenen assumida la variació com un fet natural. Però nosaltres tenim altres maldecaps afegits, que ens presenten un panorama més borrós, més indesxifrable.

A la variació geogràfica del català (gens fora del que és comú en altres llengües), s’hi afegeix un percentatge molt elevat de població que no ha estat escolaritzada en la llengua del país o que ho ha estat només parcialment. S’hi afegeix que els catalanoparlants hem estat incomunicats, aïllats i separats entre unes àrees i altres del domini lingüístic. I s’hi afegeix que el nostre espai comunicatiu és ara multilingüe, amb una hegemonia efectiva del castellà en molts espais.

I dubtem, és clar. I ens equivoquem, no ho cal dir. Per tant, busquem fórmules nítides. Solucions inapel·lables. Però hem d’aprendre a conviure amb aquesta complexitat que ja és intrínseca a tot el que som, a tot el fem, a tot el que somiem.

Escoltant l’Imma en el Vapor Badia, vaig recordar que fa poquet ma germana em va demanar que li corregís una postal. Li vaig canviar néixer per nàixer i li vaig comentar que la pot escriure tranquil·lament perquè és una forma correcta, però s’hi va resistir: ‘Se pensaran que ho escric malament!’ -em va dir.

Pompeu Fabra va deixar escrit aquest verb el 1932 en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana i encara ara el 80% de les amigues ebrenques que he consultat no tenien consciència que aquesta forma fos normativa o, simplement, acaten sense condicions les formes de l’estàndard més general i bandegen de la llengua escrita les formes pròpies del nostre dialecte. I per què? L’explicació podria omplir les pàgines d’un llibre.

Sintèticament, aquestes tries s’entenen perquè nàixer -que surt a tots els diccionaris!- no apareix als llibres de text escolars ni a la documentació oficial. Com tampoc hi apareixen traure, ni jaure, ni tindre, ni vindre, ni valdre ni llançar (quan volem dir tirar). Ni tampoc tenen presència en les novel·les que havíem llegit; fins que hem descobert els llibres que pugen del sud: Sénia enllà.

Faig una pregunta: quins límits se li han de posar a aquestes formes dialectals -normatives i genuïnes- en els registres més formals del dialecte tortosí? Jo diria que no cap. La unitat de la llengua és una realitat més profunda, que no hauria de perillar pel reconeixement ple i total d’aquesta variació.

I acabo amb un aforisme que em va arribar l’endemà de la trobada sabadellenca:

Saber dubtar és més difícil, però molt més interessant que creure.

De Josep Ramoneda, publicat a Minimàlia.

Fotografia de Jaume F. Lalanza

 

Nuc
29.07.2013 | 6.03
Foguerill
21.10.2015 | 10.18
Recant
18.08.2015 | 3.31

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Quanta raó tens… Si dubto de la paraula dialectal, sempre fico la més normativa, i així, a poc a poc, podem anar perdent la riquesa de la nostra llengua.
    Per reflexionar….

    1. El més difícil és no passar-se de la ratlla i escriure tot el que diem, tal com ho diem. Però amb criteri, és bo conservar la diversitat.

      Segur que ara escriuràs nàixer!

      Teresa

  2. La normativa és necessària, però des de les terres del sud a vegades ens trobem fora de la llengua catalana per l’allau de paraules no incloses als diccionaris.

    1. Una llengua està en construcció constant; el seu estàndard també!

      I els parlants hi tenim coses a dir, si són fonamentades.

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

  3. Us (o vos) recomane el DNV, hi trobareu tot un cabal lèxic q compartim els catalanoparlants occidentals, i sobretot els valencians i ebrencs. Baixeu-vos l’app i ara han millorat la versió de mòbil. A més trobe q és molt important q els parlants de tortosí septentrional escriguen les seues variants comunes amb el tortosí meridional. O el Sénia serà la frontera q alguns del nord, del sud i de ponent volen q siga. No han de poder amb nosaltres! I avant les atxes!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.