Agafada al vol

Un desig bonic seria no parar de sorprendre’ns mai. Sorprendre i aprendre van aparellats. Rimen i tot. Si voltem pel món tenim força ocasions per a sorprendre’ns, però no cal anar gaire lluny. Només cal pujar en un tren i deixar passar unes poques hores per a irrompre en un altre paradigma.

Farem veure que hem viscut una aventura. Explicarem una estada en una gran ciutat francesa del sud, una ciutat que barqueja en una distopia que encara no havíem vist fora de les pel·lícules de ciència ficció. Marsella bladerunneja. Estatjar-s’hi provoca reflexions intenses sobre la superpoblació, la globalització, la gestió dels residus i, sobretot, la indigència normalitzada d’hòmens, dones i criatures. Marsella inquieta.

Durant quatre nits ens hem aixoplugat a la cinquena planta sense ascensor d’un edifici pròxim al Port Vell de la ciutat. Les poblacions de la Provença mostren encara un passat gloriós amb carrers plens d’edificis homologables als de l’Eixample barceloní. Però a Marsella no tenen el mateix llustre que els d’Ais de Provença. Així i tot, la segona ciutat més poblada de França també té molts atractius arquitectònics. Només per a visitar la Catedral de la Major o l’hospici de la Vieille Charité al barri de Le Panier, ja valdria la pena desplaçar-s’hi.

En tot cas, la brutícia ostensible ens anguniejava. Al Marché de Noailles, just al centre de la ciutat, es desplega una gran activitat comercial; s’hi pot comprar cuscús, espècies i tota mena de productes nord-africans. L’exotisme de l’oferta queda eclipsat només perquè, llevat d’algunes excepcions, tot sembla endèmicament mostós: els terres, els taulells, les parets. I m’aturo aquí per a recalcar aquest adjectiu nou per a mi, que em va semblar tan oportú en boca del meu company.

En l’estàndard general, aquest qualificatiu es refereix únicament a l’àmbit agrícola: abundant en most. En canvi, el DNV recull els dos sentits valencians que ajuden a descriure l’escena anterior: que comença a estar brut o bé viscós, apegalós. I encara que tenim unes quantes maneres diverses de referir-nos a aquesta abominable qualitat, no ens farà cap nosa afegir-n’hi una altra més.

La netedat val diners i el món apunta cap un horitzó predictible en què ser molts i viure en condicions molt desiguals no pertorba el batec global de les grans metròpolis. Sobre aquest temor, n’haurem de parlar un altre dia.