Agafada al vol
Som les paraules que diem
Moixó
Per què ens fascina tirar una pedra a la quietud de l’aigua i contemplar com creixen les circumferències concèntriques a partir de l’epicentre de l’impacte? Perquè és una metàfora de la vida. Per això, ha estat una de les imatges més explotades en l’art de narrar històries visualment. Jo ara tanco els ulls i m’imagino que la pedra és el meu llibre.
Gener ha estat un mes desacostumadament excepcional. També octubre, novembre i desembre van passar carregats de vivències intenses, que ja he començat a classificar i a endreçar per a poder-les recuperar més fàcilment quan retorne la calma. Per fortuna, hem surat damunt d’unes quantes petites onades concèntriques que ens han enlairat una mica per damunt de la superfície de la nostra quotidianitat i que ens han bressat amb el seu vaivé amable. I, per desgràcia, hem hagut d’acceptar un comiat sense retorn. El ritme dels dies s’ha anat accelerant des de l’epicentre de l’aparició de 100 paraules ebrenques.
De totes les reflexions que han aflorat en els intercanvis al voltant d’aquesta publicació, he constatat que una de les més redundants ha esdevingut que els límits acadèmics dels dialectes són borrosos als ulls dels parlants. Tot i la vinculació demostrable d’algunes paraules singulars a un territori concret, sempre és possible que t’arribe alguna veu que situe algun exemplar en un altre escenari proper o en un d’inesperadament distant. La variació s’esmuny com l’aigua entre els dits. Hi ha paraules arrapades a la soca dels arbres d’un paisatge que, alhora, han pogut viatjar lluny gràcies a les peripècies personals d’algun parlant. O encara més simple, les fronteres entre dialectes no són nítides. Les isoglosses són les línies imaginàries que assenyalen els límits entre la presència i l’absència de trets lingüístics concrets i que, per tant, separen les diferents àrees dialectals. Però d’isoglosses n’hi ha moltes i no totes coincideixen exactament damunt d’un mapa. Aquest fet provoca el que es coneix com a zones de transició dialectal. Per posar-ne alguns exemples, sembla que a altres indrets més enllà de l’àrea del tortosí o del dialecte occidental en general encara són vives paraules com ara fato, tau o xalar —reconegudes al Garraf— o bé llepolies, saó o xec —dites al Camp de Tarragona.
En tot cas, acabaré aquest fil argumental amb la conversa que vam tindre la Isabel i jo dissabte passat al matí, davant d’un cafè al menjador ribetà de casa seua. Em va demanar un autògraf per al seu exemplar del llibre i em va explicar que havia reconegut paraules de l’índex com a familiars del parlar local. Recordava, fins i tot, que anys enrere sa mare s’autocorregia quan li sortia la paraula moixó perquè tenia el convenciment que deia una cosa que no tocava. Ella l’havia animat a mantenir aquesta forma i ara ens servia per a constatar de nou que —efectivament— algunes fronteres s’assemblen a la boira.
Un afegitó més i prou: per als ebrencs, moixó no és només el nom d’un pardalet —au de dimensions reduïdes— sinó que també ens funciona com a hiperònim —ocell en general—, tal com recull el DCVB. I en alguns pobles s’usa igualment per a referir-se al membre viril, quan se’n parla de broma.
Apuja’t la bragueta, que se’t gelarà el moixó!
I acabo amb una cançoneta que cantàvem a col·legi quan jugàvem a tocar i para:
Xuf, un moixó va a l’era
xurut i caguera!
Surtes i pares.
Au, a córrer!
—
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Veig q també dieu pardalet! Per a molts valencians moixó és desconegut, però sempre recordaré la primer volta q vaig sentir a dir moixó (per a mi era llibresca): esperava ma filla a l’eixida de l’escoleta de Morella, i un vell morellà q feia temps al solet mentre esperava la neta, es posà a parlar de fardetes, vileros i moixons. Quin regal!