Ens perdem de vegades. A les fosques, amb una bena als ulls o sense brúixola no sabem on som. Sense el guiatge de les lletres, només amb la veu que travessa els corrents d’aire que viatgen de generació en generació, els mots s’alteren a voltes. N’hi ha que perden de vista l’origen.
Fa només dos dies que vaig topar amb una paraula multiforme que no havia sentit mai abans. Érem en una pastisseria sitgetana esperant per a pagar la nostra consumició i el senyor que teníem al costat s’exclamava perquè havia baixat expressament de Ribes per a comprar moflons i resulta que ja no els en quedaven. Potser no m’hi hauria fixat si hagués anat tota sola, però Joan Duran em va preguntar si sabia què era allò. I no, jo no ho sabia.
Acte seguit, em va alliçonar sobre la qüestió. Allò tan misteriós és una espècie de brioix, que té la consistència de la pasta de les mones de Pasqua. I es veu que a Sitges en mengen tot l’any. Té una forma allargada, però. I pel que sembla, ningú es posa d’acord en la manera com s’ha de dir: mofló, monfló, momfló, monflor? Això sí, sempre amb les primeres o sonant com a u, tal com pertoca als parlants orientals.
El tema era tan suculent que fins i tot va donar per a fer-ne un joc. De fet, en Duran i jo vam berenar junts perquè just després em presentava Paraules alades a la Biblioteca Santiago Rusiñol. Abans de tancar l’exposició tan bonica que s’havia preparat, va proposar als assistents la juguesca de veure qui endevinava com s’havia d’escriure aquesta paraula. Ell només tenia com a pista l’entrada del Lèxic del parlar penedesenc, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, que dona per bona la forma monfló.
Ara bé, com que jo soc addicta a regirar diccionaris, he volgut consultar una mica més de material a veure què trobava i vet aquí que ara li portaré la contrària al benvolgut Duran i us recomanaré que, quan aneu a Sitges, demaneu un mofló ben tovet. Em voleu seguir?
Remena que remenaràs, he trobat documentat pa moflet al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines.
…així ho trobo jo en un document de Balaguer, de 1337: «tota via que pastaran facen una partida de pan prim e pasada de pa moflet». Ara bé, això s’enllaça amb el cast. moflete «carrillo hinchado» [1607], occità antic pan moflet ‘espècie de pa tou’, prov. mod. mouflet «potelé, rebondi, dodu; mollet, moelleux» i moufle «mollet»
A més, al DCVB hi apareix l’adjectiu mofle mofla, en el sentit de tou o blan. I el DNV recull el nom mofla com a “galta unflada”, segurament provinent d’una originària “galta mofla”.
A tot això, només hi cal afegir que tenim el sufix dimitiu -ó/-ona que el podem enganxar a un adjectiu per a fer-ne un altre de més menut. Si tenim petit i petitó, igualment ens funciona mofle i mofló.
Un pa mofló o, al cap dels anys, simplement un mofló és el que hem caçat al vol en una pastisseria de Sitges. Hi tornarem un altre dia per a tastar-lo de debò i comprovar si, realment, és tan tou com diu el seu nom.
—
Trobareu la recepta del mofló de Sitges en aquesta pàgina. Fotografia de l’autor del blog: Guillem Carbonell
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!