Agafada al vol

Bum-bum. El cor bombeja la sang i l’envia a recórrer tots els racons del cos. El cor batega en silenci. I, sense sentir-lo, el sentim igualment. Dòcil, afligit, festiu o en èxtasi. Bum! Esclata a voltes. Però finalment torna a la calma discreta que ens permet sobreviure els trasbalsos. Bum-bum.

Podria escriure un guió cinematogràfic dels tres dies que hem passat al poble les meues amigues penedesenques i jo. Divendres, dissabte i diumenge han donat de si com unes vacances al centre d’un país mig inventat. Hem construït el nostre escenari particular a la ribera de l’Ebre: tancades a casa o passejant per les muntanyes. Hem anat a viure-hi tres dies. De dia, hi hem passejat els nostres accents en converses interminables. De nit, hi hem ballat les músiques que ens apassionen, descalces davant del foc.

Els nostres accents s’hi han barrejat i han jugat entre ells al gat i la rata. Temps d’arribar-hi, vaig encarregar pa al forn perquè dissabte havíem de fer un bon esmorzar i volia que tastessen la varietat que més m’agrada. L’endemà una d’elles es va oferir per a anar-lo a buscar i li vaig donar les instruccions oportunes: “Demana els dos [miʒets] que em guarden”. Ella ho va repetir però els seus [miʤets] no sonaven com els meus i, encara que jo vaig insistir a alliçonar-la, no ens en vam sortir. Entre tanta distracció, en aquell moment, no vaig arribar a entendre ben bé per què. Ara, en canvi, us ho podré explicar amb pèls i senyals.

Abans d’escriure aquest apunt, mai no havia escrit mitget ¹. Ni ho havia vist escrit, em sembla. Només n’he comprat al poble, d’aquest pa, i allí tothom li dona vida pel boca-orella sense plantejar-se cap dilema ortogràfic —llevat de la fornera, que l’anota a la llibreta dels encàrrecs, ara que hi caic! Com que, per sort, ensenyo ortografia catalana, m’he acabat adonant que la pronúncia m’havia enterbolit l’enteniment. Mitget és parent de mig com ho són la mitjana, la mitgera o els mitjons. Òbviament, doncs, toca escriure’l amb la grafia que representa l’africada sonora [ʤ] encara que, com a tret dialectal del tortosí, nosaltres mantinguem encara el so de fricativa sonora [Ʒ] quan va precedida de la vocal [i]. Per exemple, si en voleu prendre nota, també diem pi[Ʒ]or. Ara bé, pronunciem me[ʤ]e o forma[ʤ]e perquè no hi ha aquesta mateixa vocal al davant².

Si pogués rebobinar al moment que la meua amiga marxava a comprar el pa podria provar de fer-li aquesta digressió fonològica. Potser m’ho agrairia, perquè es va passar el cap de setmana imitant les meues formes aborígens de subjuntiu, altament imprevisibles, que em flueixen del bulb raquidi del cervell quan arribo al poble. Potser em miraria amb cara de “t’ho estàs inventant per impressionar-me, veritat?”. No se sap mai.

A l’últim, dilluns vam tornar a la calma; al bum-bum del cor que no fa soroll. Així i tot, quedarà adossat en la paret interna de l’aorta que tot el que hem viscut aquests dies ha estat un regal de la vida.

—

¹Vegeu Gastroteca.cat

² Carles M. Castellà: El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard, capítol 3.2.1. Fonètica, pàg. 107. Onada Edicions, 2018.

[Fotografia pròpia]