Agafada al vol

Som les paraules que diem

2 d'octubre de 2021
2 comentaris

Migrar-se

Les espelmes s’han quedat per a servir-nos de metàfores. Potser algú en deu encendre en moments de delitosa intimitat però ja no transportem espalmatòries amunt i avall per a il·luminar-nos el camí. Tot i així, ens són útils encara. Ho són: la vida s’acaba consumint com un ciri i, de qualsevol eufòria, en queda finalment només el ble cremat. Al capdavall, som combustibles, tots nosaltres. Mentrestant, la cremor és el que ens mou.

Sento cremor per la faena que faig. M’entusiasma comprovar en directe com els alumnes adults s’ameren de la llengua amb què els arruixem; com els creixen brotets de paraules tendres en converses maldestres. De l’experiència d’acompanyar algú en l’aprenentatge d’un idioma nou, el més commovedor és veure com se’n va apoderant. Hi ha un estadi en què es visualitza especialment aquest procés: quan s’immergeixen en el cicle del nivell elemental, B1. Justament aquí apareixen els registres, perquè les converses que explorem se centren en la quotidianitat. Estic fotut es diu la primera unitat del nostre llibre de text. És una mica provocador com a títol ja que, en realitat, no anem pel món dient que estem fotudes o que estem emprenyades o que estem fins als ovaris de veure que les coses no són com haurien de ser. En tot cas, saber jugar amb els registres lingüístics és un joc que qualsevol parlant ha d’aprendre ràpidament.

Tot i que no ho he fet, aviat ho faré: ensenyaré als meus alumnes a planydre’s amb el verb migrar-se. A mi m’ajuda quan estic que no puc més. A la faena o fora de la faena, ens toca aguantar situacions ingrates; tindre paciència perquè allò va més lent del que voldríem; contenir la impaciència quan un obstacle ens barra el pas o fer veure que hi ha esperança en moments en què tenim la certesa que no n’hi ha. I aleshores ens migrem. Jo me migro! Encara que m’he entrenat llargament a pouar en l’entusiasme, de vegades em consumeixo davant de la inoperància; també quan l’arrogància posa en perill el que ha costat tant de construir. Llavors, cremo com una espelma però a tota velocitat.

Sort que com a parlants nadius tenim al nostre abast una riquesa inesgotable de maneres de dir, que —si no— en alguns moments petaríem. La llengua ens cura.

Fotografia de Peter Becker

 

 

Recant
18.08.2015 | 3.31
Xuruvia
27.03.2021 | 8.15
Arruixar
19.06.2016 | 10.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.