Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 de maig de 2013
8 comentaris

Mandongo

Provar de recollir la memòria oral dels més ancians de la tribu comporta sorpreses diverses. Una de les principals és l’enorme vocabulari que s’ha tornat solatge desconegut per a les joves generacions.

Sense les paraules precises no es poden donar a conèixer les pràctiques i els costums que havien perviscut durant segles fins no fa gaire. Quan es perden formes de vida, es perden les paraules que les han vehiculat. I què ens en queda? Només la voluntat de conèixer; el diàleg per fer possible la rememoració del passat; el gest d’arreplegar els records encara vius i fer-los immortals escrivint-los.

He anat a veure l’obra de teatre Acorar de Toni Gomila. És un festival de paraules. Una reivindicació agredolça de la tradició. Una introspecció sobre el que anem deixant indolentment pel camí i el que adoptem amb una naturalitat acrítica. Un espectacle basat essencialment en la dicció, en què tanmateix el gest i, sobretot, el posat són imprescindibles.

Acorar significa ficar una cosa fins al cor. En el ritual de la matança del porc, vol dir clavar un ganivet al cor de l’animal. Eines, accions, diferents parts del cos i productes elaborats amb la seva carn constitueixen l’àmplia terminologia d’aquesta pràctica ancestral, en declivi a les zones rurals de Mallorca i també fora Mallorca.

El poder de la cultura se’ns evidencia quan tenim el plaer d’accedir a una experiència com aquesta representació teatral. Després dels aplaudiments, i encara a les butaques, corrien els elogis i afloraven les vivències personals dels que encara hem viscut aquesta pràctica en un entorn real; no com una celebració folklòrica.

A casa criàvem un porc cada any. Tenia un corral propi i pudia tant d’hivern com d’estiu. Recordo els grunys quan li abocaves el menjar i la força del seu cos. Quan li arribava l’hora, el degollaven i moria dessagnat estès damunt d’una post. Era molt trist.

Aquell dia, però, era una festa familiar. Calien moltes mans per trossejar-lo, trinxar la carn i adobar tot el que se n’aprofitava. Les dones abillades amb davantals i ben arromangades trafegaven durant hores: preparant el farcit dels embotits, netejant els budells i escaldant-los, tallant la ceba i el greix… En definitiva, fent el mandongo. Les mandongueres expertes comandaven les ajudants com un exèrcit disciplinat. I al final del combat, entraves al rebost i penjats a les canyes s’hi gronxaven el llom empebrat, les botifarres negres, la llonganissa, la cansalada…

El DCVB diu que mandongo significa el “conjunt d’operacions que es fan des que el porc és mort i obert per a elaborar la seva carn i vísceres i fer els embotits”. Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, aquesta paraula està emparentada amb mandonguilla, que prové del castellà: albondiguilla per encreuament amb mondongo. I el diccionari de la RAE d’Espasa-Calpe ens diu que hacer el mondongo significa “emplear los intestinos y panza del cerdo en hacer morcillas, chorizos, etc”.

Fa molts anys que no fem el mandongo a la família. Però al poble tothom sap quan és dia de mandongo. Les carnisseries en fan dos cops per setmana i si compres l’embotit acabat de fer és més boníssim.

Ara els porcs moren en privat en una sala asèptica d’un escorxador controlat. Ni tan sols les gallines i els conills moren a mans de qui els ha de cuinar, perquè ben poca gent encara en cria per a l’autoconsum. Criar bestiar ha esdevingut un esclavatge incompatible amb l’estil de vida a què ens hem avesat. I, a més a més, cal tenir coratge per matar un animal, per fendre-li el coll amb un ganivet i subjectar-lo amb força mentre convulsiona fins a perdre la vida.

Si ja ens prenia el cor veure-ho, passar a la pràctica del sacrifici d’una bèstia ens resulta impossible. Hem perdut la necessitat i els sentiments han castrat aquest costum. En fi, cal tenir coratge per acorar i no ens pot prendre el cor fer-ho.

Som en un escenari d’incerteses constants i l’espectacle de Gomila i un munt d’iniciatives públiques i particulars busquem ancorar les nostres paraules. Ancorar no ve de cor, però explica com de fondes són les conviccions que ens mouen.

Imatge del blog: Agronotícies.

Bacinet
28.10.2019 | 8.28
Grau
07.07.2021 | 7.54
Ensalivar
24.04.2018 | 10.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1.   L’obra ha sigut per mi una sorpresa de les més emocionants i agradables.Abans del començament tenia por de no poder entendre-la,però després d’ hora i mig l’únic que omplia el meu cor i el meu cap era una barreja de sentiments,records del meu passat,imatges de la meva infantesa,anyorança….
      Un riu de paraules ,algunes desconegudes,anava dibuixant davant nostre moments de la vida dels nostres avantpassats.Hi havia moments quan la gent es reia i jo tenia ganes de plorar.No sóc una persona que viu en el passat,però em fa mal quan veig com s’està perdent i ràpidament una part significativa de la història i la cultura dels pobles.La industralització ens ha aportat molts recursos per millorar la nostra vida,però el mateix temps ens ha privat de les coses simples de la vida,de la necessitat de lluitar per la nostra existència i futur,de la sabiduria dels nostres avis.
      I si demà ens trobem en una situació complicada i hem de sobreviure? Sabem elaborar coses tan simples com:el pa,el iogurt,la botifarra,etc…?
    O ens quedarem amb les mans encreuades?
      Mai hem d’oblidar-nos que la sabiduria del passat ens guia en el present a l’hora de preparar la base d’un futur millor.I mai hem de deixar de lluitar per conservar la memòria d’un poble enter.Perquè, si no , molt aviat ens convertirem en arbres sense arrels. 
  2. Aquesta obra m’ha fet recordar els moments quan els meus pares i els meus avis feian la matança del porc. Jo gaudia d’aquest ritual sobre tot perquè es tractaba en certa manera d’una celebració familiar. M’agradaba molt el moment quan el meu avi al arribar la nit sempre ens contaba moltes històries de las seva joventut, i m’ encantaba assaborir el vi dolç que feia la meva avia i la carn abans de fer-la embotit.
    M’ ha impressionat la capacitat del actor per expressar de manera tan sencilla i amena la seva reivindicació per la pèrdua de les tradicions, a través de la interpretació que fa de tots el personatges que representan les diferents generacions de una familia.
    Estic d’acord amb ell, crec que cal prendre consciencia de la importància de mantenir el ús de les paraules com nanera de mantenir els conceptes, els valors i les costumes. No es tracta solament de que en un futur podem necessitar fer las coses de manera tradicional sinó perquè “Per a saber on anem, es necesari saber de on venim”. Per aixó, es moment de reivindicar la saviesa popular i sus formes de vida, com manera de recuperar els seus valors i enfortir les nostres arrels.
  3. Quina sorpresa! La meva iaia, que era de Centelles, en deia mocaderes de les mandongueres. Però aquí ve la sorpresa: la primera vegada que vaig sentir la paraula ‘mandongo’ va ser per boca dels meus consogres, que són del Perú. Allà en diuen ‘mandongo’ de la ‘cap-i-pota’ o la ‘pota-i-tripa’. Ara la meva pregunta és què va ser abans, l’ou o la gallina? Suposo que algú va exportar el terme a les Amèriques? …
    Gràcies pel vostre blog, molt instructiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.