Agafada al vol

Darrera de cada paraula hi ha infinits relats. No s’ha inventat encara cap núvol capaç d’encabir totes les historietes que estan lligades per un fil invisible a cadascuna de les boniques paraules del nostre diccionari col·lectiu.

Dilluns de Pasqua és un moment especialment entranyable del nostre calendari, i encara més si coincideix amb l’esclat de la primavera. Enguany tota la colla hem dinat junts a l’hort en què ens trobem sempre per menjar-nos la mona després d’un dinar de foc en terra. Abans de parar la taula, n’hi ha que anem a fer gana camí amunt i repassem l’estat dels tarongers, dels presseguers i dels cireres mentre la fem petar.

Aquest 6 d’abril hem trobat bastants trossos ben llaurats, amb els arbres a punt d’aclarir. El ribàs que ens ha acompanyat en una part del trajecte semblava una tela brodada per unes mans d’artista. I per les vores del camí, s’hi escampaven flors multicolors entremig d’herbes en un desordre bell, que han provocat aquesta interacció entre les meues acompanyants:

– Mira, colliré llicsons per al conill.

– Ai! Ma mare se’n posava fulles a l’amanida, si eren tendres.

Si una cosa m’agrada del poble, és el vincle compatible entre la bellesa i la utilitat. I la constatació constant que les paraules tenen records personals; com aquesta herbeta que ha fet present en una excursió a l’aire lliure una mare que ja no hi és.

Els llicsons tenen molts noms. Segons el nou diccionari Noms de plantes, tenim fins a 17 maneres per anomenar l’espècie Sonchus oleraceus L. De fet, la forma principal és lletsó, però es coneix també com a pixallits, socorrell i altres variacions d’aquestes formes.

I, sense esperar-m’ho, aquesta troballa m’ha fet recuperar la imatge d’un vell despatx mal il·luminat de l’Institut d’Estudis Catalans que vam ocupar un grupet de terminalistes (1) durant les tardes de molts mesos de la segona meitat dels anys vuitanta. La nostra missió era introduir els vocables d’inacabables diccionaris monogràfics en una base de dades (BTERM), que era el ventre de l’acabat de crear Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT).

Un dels volums que em van assignar va ser, justament, Els noms de plantes als Països Catalans de Francesc Masclans, amb 9.500 denominacions. Qui m’havia de dir que, tres dècades més tard, trobaria a Internet una paraula sentida en una passejada primaveral amb la referència documental de l’obra magna del mestre Masclans?

D’uns llicsons de Setmana Santa hem reculat fins a aquelles hores de pacient picatge davant d’una pantalla de monòton fons negre i enlluernadores lletres fosforescents.

Per això, gràcies al rescat que Rodamots ha fet d’aquests versos, ens agrada tant contemplar aquesta imatge:

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.

Joan Vinyoli, «La paraula» (Les hores retrobades, 1951)

—

Fotografia de Miquel Bohigas Costabella

(1) Terminalistes érem la legió de becaris que durant anys vam alimentar el BTERM. Aquest mot ha estat desestimat per la normativa i no apareix als diccionaris.