Agafada al vol

Som les paraules que diem

14 d'octubre de 2015
7 comentaris

Llacor

Passar d’una llengua a una altra no sempre és senzill. Cada idioma té una ànima poc o molt divergent de la de les llengües de la seua mateixa família. Els bons traductors ho dissimulen tant com poden, però podria ser que hi hagués idees intraduïbles.

De fet, sense moure’ns de la nostra comunitat lingüística hi ha conceptes que no tenen una correspondència exacta d’una àrea dialectal a una altra. Com es diu botana, vedat o sorier més enllà de la riba de l’Ebre?

Fa la impressió que el món rural té un vocabulari encara força arrelat a l’entorn i guarda més memòria de les expressions antigues. El matís per descriure els elements naturals perviu; és un llegat rebut de l’adaptació al medi. En canvi, a les ciutats es gasten altres paraules que són desconegudes o inútils en llocs més remots: llamborda, escocell, taxímetre…

Durant els dies de les celebracions patriòtiques i religioses hispanes, ens hem escapat amb uns amics a la terra dels magiars. Qualsevol enunciat escrit o oral en hongarès ens ha resultat totalment incomprensible. Hem après, finalment, que köszönöm és gràcies; que utca significa carrer i que nöi  vol dir dones, perquè ho posava a la porta dels lavabos. Tot en gros!

En anglès t’entenia tothom. Almenys els que atenen el públic tenen un domini envejable d’aquesta lingua franca. I nogensmenys, nosaltres escampàvem paraules del tortosí per tots els racons de la capital. Les nostres vocals tan obertes ressonaven a les cúpules i hem fet reviscolar alguna paraula que guardàvem al sarró de les ocasions especials.

Budapest és plena de termes. En vam visitar unes que diuen que són famoses, però que pecaven ostensiblement de brutedat. Dins de l’aigua calenta semblàvem fideus, segons un dels col·legues. I el que feia més angúnia era la llacoreta que se’ns enganxava a la pell. En fi, per mirar-s’ho de lluny.

Aprofitant el protagonisme de la llacor, que sembla que ve de llac, farem un resum de les accepcions que li atorguen diferents obres lexicogràfiques: segons el DIEC2, un sentit: llot; segons el DNV, quatre: humitat de la terra, saba dels arbres, fang apegalós i sediment fi que depositen les aigües en repòs; segons el DCVB, dues: suc vital de les plantes i sediment fi que depositen les aigües en repòs. En aquesta darrera accepció, matisa que també és “la part més densa en suspensió dins un líquid”. I és justament a aquesta idea a què ens referíem quan ens anguniejàvem per l’aigua tèrbola dels banys.

Finalment, de la mateixa família, tenim llacós -osa i el sinònim llacorós -osa, amb sentit de llotós o fangós. Ara bé, en una de les fitxes manuscrites de Pompeu Fabra, apareix llacorós amb una definició escrita en llapis: Ple de llacor. (1) És la idea de la densitat el que hi sura!

Per cert, com es deu dir llacoreta en hongarès? I sense anar tan lluny, com es deu dir a Barcelona?

(1) Consultable a l’Espai Pompeu Fabra de l’IEC o en aquest enllaç.

Fotografia de José Pereira

Tracalet
04.11.2014 | 12.36
Galzar
11.05.2019 | 12.06
Engatar-se
15.12.2019 | 7.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bon dia, Teresa,
    Pel que fa a llacor:

    He trobat això:

    “Substantiu femení sinònim de saó ‘grau d’humitat d’una terra, abundant o suficient perquè produïxca fruit, especialment després d’una ploguda’. El DCOROM considera el mot principalment balear, i el considera un derivat de llac ‘llot, fang enganxós’. L’Alcover el recull amb la grafia llecor. Afig Coromines que el mot llacor existix en valencià, segons informen Enric Valor i Josep Giner, que el recullen a Castalla, Bocairent, Ontinyent, Albaida, a la Marina i a la Ribera Alta del Xúquer. En Xaló diu que es pronuncia llecor.
    Segons Enric Valor significa ‘grau d’humitat d’una terra’, però també es pot aplicar a plantes, fruites i persones. Segons Josep Giner, a la Ribera es sol aplicar als melons: no tenir llacor un meló o ser de bona llacor. Segons (Migjorn, 20.01.2004) una informant de Silla, es pot aplicar a una gallina per a indicar que està lloca, per la calentor que desprén, ja que a Silla sembla que la llacor indica la ‘calor de la terra’ (supose que deu ser a causa del baf que puga desprendre quan està humida i té una temperatura més alta que l’ambiental).”

    Per aquest significat de la saba o suc vital i de la calentor, en zones del País Valencià, com ara en pobles de La Ribera i de la Vall d’Albaida, quan una persona és fredolica, es diu que ‘no té llacor’.

    Una abraçada,

    Raquel Ricart

    1. Moltes gràcies per fer-nos partícips de la vostra manera de dir que algú té poca virtut. És bonica, perquè fa un paral·lelisme entre la saba de les plantes i el vigor de les persones.

      Salut,

      Teresa

  2. No havia sentit mai aquesta paraula. Nosaltres anomenàvem llot al fanguet (també li dèiem així) que es feia als safarejos dels patis de quan era petita. Passaves la mà per les parets o el terra i estaven coberts d’una mena de tel relliscós molt fastigoset. Si ens hi volíem banyar (perquè eren o ens semblaven enormes), primer s’havien de rentar ben rentats. També en dèiem verdet, perquè s’hi feien unes herbes verdes que feia angúnia tocar. En canvi, sí que havia sentit o llegit llaquim.

    MAS

    1. Sembla que l’etimologia d’aquesta paraula no és clara del tot, com apunteu.

      El GDLC ens diu:
      [s. XIV; del ll. lacus ‘dipòsit; bassa; trull; estany’; en l’accepció de ‘llot’ no és segur que no pugui tenir una etimologia preromana]

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.