Agafada al vol

Qui s’allunya de casa no s’emporta físicament tot el que tenia al seu lloc d’origen. És impossible traslladar-se completament d’un espai propi a un de remot i distint. I malgrat les limitacions, els migrants s’enduen tot el que poden per a començar de nou allà on siga: la roba, alguns objectes indispensables, les olors, les paraules, els deus i les creences i les receptes de cuina. El cos i l’ànima, en definitiva.

Quan faig vacances al poble acabo baixant diverses vegades a Tortosa. La ciutat t’agrada si te l’estimes. La travessa el riu i pels carrers més antics s’amunteguen les pedres seculars. D’unes dècades ençà és un dels municipis de Catalunya amb un dels percentatges més alts de població nascuda a l’estranger; el 24,4% al 2023, segons l’Idescat. En qualsevol barri es passegen veïns de procedències molts variades i en el paisatge lingüístic urbà salten a la vista els comerços regentats per població nouvinguda.

En el sector de la restauració han penetrat amb força nous costums associats a l’assentament de nova població: els exòtics fideus xinesos dels anys vuitanta tenen ara molta competència. Pots fer una volta al món gastronòmica sense fer ni un quilòmetre. Un divendres a la nit vas a menjar sushi i el dissabte a tastar uns refrescants tacos de guacamole.

D’aquests aliments que no fa gaire desconeixíem, n’acabem adaptant el nom només d’alguns. A tot arreu passa el mateix. Els kiwis —tan nostrats a hores d’ara— es diuen de la mateixa manera en totes les llengües. El sushi, igual. Els kebabs, també. No cal ni buscar-ne les definicions al diccionari perquè tothom sap què són. Ho hem après mirant la retolació exterior i les cartes fotogràfiques dels restaurants. S’han fet virals, podríem dir.

Un d’aquests dies he passat per davant d’un kebab de Tortosa. Té una clientela masculina fixa, que hi van a passar la tarda fumant descalços a la terrassa del carrer. Segurament ha esdevingut una illa cultural enmig d’una mar que va canviant de forma i de color segons el recorregut que fas. Justament allí la banda sonora deu ser en àrab. El rètol ens ho fa sospitar, si més no.

Tal com diu el diccionari normatiu, un kebab pren tres significats: carn marinada que es cou en un ast vertical giratori i se serveix tallada a tires; entrepà amb aquesta carn i, també, l’establiment on se serveix aquest aliment. Si anem al TERMCAT, ens en dona una mica més d’informació: kebab com a equivalent de xix kebab (broqueta feta amb trossos de carn) i dóner kebab com a equivalent de xauarma (carn cuita en un ast o l’entrepà que se’n fa). En general, però, els parlants no filem tan prim i l’etiqueta kebab ens serveix sola per als tres significats que recull el DEIEC.

En qualsevol dels casos, aquesta paraula s’ha integrat en els espais urbans del país, exhibint-se radiant en uns cartells de disseny característic i amb la companyia freqüent d’explicacions en castellà. I això funciona així perquè és el missatge que no parem d’emetre nítidament els nadius del país: en català, no cal.

Ho sé del cert per experiència. Qui és que no ho sap? El patró es repeteix a tot arreu igual. Quan vaig a comprar a l’única botiga de comestibles del meu poble minúscul, tothom —excepte jo i alguna persona més— li parla en castellà macarrònic a la dependenta d’origen romanès que entén a la perfecció el nom de cada cosa i tota la conversa que li vulgues portar. Tan perseverant de part dels clients i tan desmotivador per a la botiguera.

Al pas que anem, tenim kebabs en castellà per a dies.

—

Imatge d’Ober_Olmer a Pixabay