Agafada al vol

Donar i rebre són antònims. Verbs difícils de conjugar en equilibri. A la vida l’únic que podem triar és el que donem. Hem donat, donem, donarem i haurem donat perquè sí. Donem perquè volem. En canvi, rebre és un verb imprevisible. Si esperem rebre, ens exposem a la tronada inclement de la frustració. Si rebem sense esperar, fem una festa.

Aquesta setmana ha estat molt intensa. Dimecres em vaig acomiadar dels meus alumnes del curs elemental; amb alguns hem fet junts dues-centes vint-i-cinc hores de classe i amb altres, només noranta. En tot cas, hem tingut prou temps de teixir vincles entre nosaltres. Abans de marxar cap a casa, els vaig fer explicar què havien après durant el curs perquè al proper trimestre ja no seré la seua professora i ens perdrem de vista. Va ser una llàstima que no els hagués enregistrat. Els alumnes dels cursos de català per a adults ens fan mirar la nostra llengua amb uns altres ulls. Ens retornen l’amor que els hem despertat a poc a poc i sense parar. En realitat, els alumnes no acostumen a fer-me regals materials. M’obsequien comentaris; això sí! I en aquesta ocasió, un dels comentaris em va afalagar molt: “Me’n recordaré sempre de tu com la persona que em va ensenyar a parlar català”. Que bonic, rebre aquesta imatge: fer de mare de la llengua adoptada pels alumnes.

Per sort, dijous també hi va haver premi. Vam desplaçar-nos fins a Santa Coloma de Gramenet per a escoltar Albert Fabà cantant una selecció de vint cançons de Raimon. En aquella biblioteca d’un barri perifèric de la ciutat amb l’índex més desfavorable del coneixement del català de tot el país, s’hi van concentrar el nombre més elevat de promotors històrics de la llengua que havia vist en molt de temps. La sala bullia “com cassola en forn”¹ amb la interpretació vibrant del nostre amfitrió. Vam anar passant per tots els temes que han ajudat els que ja som vells –o estem a les envistes de ser-ho– a créixer creient que el futur podia ser millor.

Malgrat els anys, ens costa aprendre que amb esperar el que voldríem tindre no n’hi ha prou. Que encara que “les paraules vessen de sentit”²  o que siguem “hòmens plens de raó”³ el present fa que haguem de continuar treballant incansablement, sense parar i a poc a poc per a “seguir el recte camí d’accés al ple domini de la terra”⁴.

Indesinenter  ve del llatí i bateja un poema d’Espriu, que en boca de Raimon ha esdevingut la consigna perquè com a poble ens donem coratge incansablement i sense parar. En la nostra íntima privacitat, tampoc no defallirem.

—

¹ De la cançó Veles e vents
² De la cançó Indesinenter.
³ De la cançó Diguem no.
⁴ De la cançó Inici de càntic en el temple.

Fotografia de Kevin Dooley  [Flickr]