Agafada al vol
Som les paraules que diem
Giripigues
Quina distància hi ha de l’illa de Socotra a l’hort que teníem a casa? La distància que existeix entre el que diu un diccionari i el que ha quedat en un reducte de memòria col·lectiva.
He estat furgant en el passat perquè havíem d’escriure l’autobiografia lúdica amb els alumnes i, fins i tot, ens havíem promès mostrar-nos velles fotografies amb les joguines de quan érem petits. I, ja se sap: de les imatges rebregades en ragen un per un els episodis que han quedat momificats dalt d’un pedestal.
De la meva foto ajupida gratant la terra, n’ha saltat una anècdota que recordo amb claredat: un dia de jocs corrent per l’hort amb mon cosí, un any més gran; imitant-lo maldestra. Un marge que ell saltava àgilment i jo que feia cap just damunt d’una mata de giripigues. I com m’escanyava plorant de la picor i la ràbia fins que acudien els grans, espavordits per l’escàndol.
Per culpa de la foto i de l’exercici, doncs, he descobert que, probablement, les giripigues de tota la vida, que ens picaven a tots els xiquets del poble quan corríem pels bancals, no són conegudes per aquest nom més enllà de la nostra minúscula comunitat ebrenca.
En tot cas, és ben estrany que ni al Petit atles lingüístic del domini català (1) ni a cap diccionari parli de l’espècie Urtica L. amb el nostre nom. De fet, giripiga, paraula presa del grec, apareix al DCVB amb el sentit de sèver sucotrí, és a dir, àloe. Al DNV fila més prim: àloe de l’illa de Socotra.
I deu ser veritat. He fet un qüestionari als meus informants i a alguns pobles veïns en desconeixen aquesta nomenclatura per designar les herbetes malignes que et fan una coentor per morir-te si les toques; sembla que tothom s’hi refereix com a ortigues.
Malgrat tot, tant al diccionari Noms de plantes del TERMCAT com al DNV apareix la variant xiripia com a equivalent d’ortiga. Però xiripia no forma part dels meus records de cap de les maneres.
Amb quatre versos de Camins de serp de Francesc Garriga Barata, ho entendrem tot:
vae soli…
ecclesiastes 4,10 v. vulgata
un déu creà les lletres
i les paraules
arrel i tronc de l’arbre de la vida,
per dir les coses pel seu nom.
Pensem-hi. Des del moment de la creació sempre hi ha hagut homes descreguts, fent camí pel seu compte. Triant la poma que no tocava… Dient un nom que no calia.
—
Fotografia familiar
(1) Petit atles lingüístic del domini català, de Joan Veny. IEC
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’has fet buscar on era l’illa de Socotra, que queda una mica lluny de l’Ebre, per cert. I els sinònims d’ortiga (al Pey), tots amb el nom d’ortiga i un complement nominal (ortiga de pilotes, o. de bolletes, per a les grans i o. barragana, per a les petites). També hi apareixen astrígul, artigolles, maleita, que després no he trobat definits enlloc!
Fins aviat,
MAS