Agafada al vol
Som les paraules que diem
Gatzoneta
Conèixer objectivament com funciona l’engranatge que mou una comunitat potser és impossible. Un grup humà resulta de la suma de singularitats heterogènies i canviants. Però les ciències socials no paren de construir coneixement, a partir d’un ingredient essencial: l’observació.
He recopilat un material interessant. Aquesta setmana hem anat a un centre mèdic amb el noi, de 17 anys i teòricament indiferent a la correcció lingüística. En la primera actuació comunicativa entre nosaltres i el fisioterapeuta, d’uns 30 anys i que no havíem vist mai, he pres nota mental d’alguns actes de parla que es podrien analitzar -encara que siga informalment- des de la perspectiva de la sociolingüística de la interacció¹.
-Noi: Els tendons del genoll esquerre em fan mal quan faig sentadillas. (Cap a mi: Com es diu en català?).
-Fisioterapeuta: És igual; sentadillas.
Continua durant una estona la interacció i cap al final:
-Fisioterapeuta: Si et molesta quan fas allò que es diu a la gatzoneta, podem trobar-hi una solució (…).
L’anàlisi de la reacció davant d’una interferència lingüística en terminologia esportiva ens diu, en primer lloc, que l’adolescent deu creure que, en un context d’una certa formalitat, no és adequat dir malament aquesta paraula. En segon lloc, tot i que d’entrada l’especialista trau importància a aquesta petita referència metalingüística, el fet d’acabar oferint una forma alternativa a la paraula mal dita ens mostra que pretén rectificar la seva reacció inicial.
Mirar-nos amb detall què fem en els actes de parla ens ajuda a tenir constància de quin context situacional emmarca les nostres comunicacions. Al nostre voltant, hi ha dues llengües interactuant contínuament; amb una correlació de forces variable en funció de múltiples factors. Justament per això, resulta interessant adonar-se que el significat que se li pot assignar a l’actuació comunicativa anterior té un valor dual. D’una banda, ens indica que la correcció lingüística hi té un valor prou positiu. D’altra banda, però, representa un indicador negatiu de la normalització lingüística en l’àmbit del lleure esportiu.
Més enllà de la reflexió que ens ha suscitat aquesta anècdota, sabem que els joves no troben tutorials en català a Internet per aprendre pràctiques esportives concretes; ni tenen accés normal a productes audiovisuals en la nostra llengua; ni tampoc es relacionen habitualment amb gaires monitors esportius que tinguen un bon domini del seu llenguatge d’especialitat en català.
Finalment, no podem acabar aquesta reflexió passant per alt que l’equivalent de sentadillas en català seria flexió de cames o esquat, segons el TERMCAT. De fet, a la gatzoneta correspondria en castellà a l’expressió en cuclillas.
I, a pesar de tot, aquest i tots els intents d’usar correctament els nostres mots continuen marcant el recte camí d’accés al ple domini de la llengua.
—
¹ Lectura recomanada: Codó, Eva La sociolingüística de la interacció Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya
Fotografia de Jen
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la majoria del País Valencià el cast. en cuclillas es diu “aponat” (i variants, a Pego en diem /am pon nát/ i “posar-se a la gatzoneta” (inaudit per ací) és aponar-se (ací /amponnárse/). Hi ha la dita “ser més vell q cagar aponat”. I és q d’aquí ve: de pona i pondre, i de la positura natural de defecar. Naturalment ningú no sap per ací d’on prové el nostre verb aponar. És una mostra de generació popular de paraules i és perfectament genuïna. Fóra bo q el català general introduís aponar i aponar-se vora l’expressió “a la gatzoneta”. Trobe q n’eixiríem guanyant tots!
Nota: el DNV barreja el verb aponar amb acatxar (trobe q el coneixereu a l’Ebre, itat? A Ràdio Morella les temperatures són catxetes..). Potser a on no usen aponar hi haja qui use acatxar per “a la gatzoneta” però a on emprem els dos marquem molt la diferència: acatxar= abaixar, ajupir i aponar-se= posar-se a la gatzoneta. Al DCVB si llegiu l’exemple q en posa s.v. aponar resta ben clar “damunt dels talons”.
Al Baix Ebre diem acotxar-se, però no forçosament fins a terra. “Acotxa el cap que et pegaràs un cop amb aquesta fusta”.
Aqueix teu acotxar-se és el nostre acatxar-se ; ) q el DCVB troba tb a Tortosa. El q no entenc és perquè hi donen dos orígens diferents i un sol ètim.
Al DIEC2 acatxar-se apareix com a sinònim complementari d’acotxar-se, en el sentit d’ajupir-se.
Teresa