Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 de juliol de 2017
6 comentaris

Gallinassa

Per necessitat s’aprèn de tot. Instruir-se en un ofici nou comença per conèixer les paraules dels objectes que calen per a fer-lo. Cuinar, pescar, pentinar, curar o construir demanen una manera precisa de parlar.

En l’àmbit rural, s’acumulen des de fa segles muntanyes de mots per descriure el paisatge, els animals útils i els inútils i qualsevol de les feines per a extraure’n profit. Però aquest munt de vocabulari s’ha anat fent invisible als ulls de molts parlants, perquè al camp cada vegada es pot viure més com a la ciutat. Les professions s’han escampat de les urbs als llocs petits i, per tot arreu, hi ha mestres, metges, administratius, venedors… En canvi, no es veuen tractors per les avingudes ben il·luminades de les capitals i, onsevulga, ben poca gent torna a casa amb les sabates plenes de fang. Per això, tantes i tantes paraules s’han reclòs als bancals i a les eres dels horts; esmorteïdes quan no les visita ningú.

Amb aquesta calor estiuenca, fa bo de portar els vidres abaixats quan vas conduint al pic del migdia. I juntament amb el ventet que em refresca, fa un parell de dies que en el meu trajecte per carreteres secundàries ensumo una olor que reconec. És una emanació familiar de la meua infantesa, quan teníem gallines a casa i en teníem una granja superpoblada just davant per davant. Aquella sentor dolçassa que s’escampava arrapada al vent m’ha entrat per la finestra del cotxe de nou. Només l’he pogut reconèixer per l’olfacte, sense saber d’on venia. Algun pagès ha degut adobar el tros amb gallinassa -he pensat.

I en el monòleg que estava fent, hi he afegit l’observació que havia passat molt de temps sense que aparegués la paraula gallinassa  al meu voltant. I d’aquí he saltat a la mesquita, que sona tan tabú en el nostre món tan divers. I, finalment, ha tornat a trobar-me el fem que sovint m’empudegava els sentits quan vivia sempre a prop de persones que es guanyaven la vida fent créixer plantes i arbres.

Qui sap quantes paraules ens guarda el diccionari per a anomenar amb precisió els excrements de determinats animals? Ja us ho dic. En tenim un grapadet: la gallinassa, de les gallines; la mesquita, dels porcs; la colomassa, dels coloms; la buina, dels bous. També tenim el fem o els fems per a referir-nos als excrements de qualsevol animal i encara, una altra opció: la bassa.

Però què n’hem de fer de tot aquest catàleg si dediquem les hores a teclejar lletres, a atendre els clients o a entretenir el personal? Ben poca cosa. En l’argot professional de la població de les ciutats i en el de molta gent que viu en zones semirurals o, fins i tot, enmig d’un bonic paratge, aquests mots ja no tenen gaire valor.

Només algun fet fortuït ens pot fer pensar-hi de nou i necessitar-los fugaçment per a exclamar-nos que algú encara reutilitza la matèria orgànica! Ves per on!

Fotografia d’ Olivier Duval

Gambosins
20.09.2015 | 7.11
Perperir
27.01.2023 | 4.02
Cabdells
27.10.2013 | 5.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. S’ensuma que, a les metròpolis no disposen dels esmentats perfums naturals, més aviat els sintetitzen en adobs inodors, els quals arriben en bosses degudament tancades, precintades i tractades per evitar contaminacions ambientals, les quals més tard utilitzaran en parcs, jardins i balconades. Malgrat totes les precaucions, els convindria trobar el mot i manera per anomenar i retirar als petits o grans oblidats al carrer, i no em refereixo a les seves estimades mascotes.
    Gossada, gaudida, canalla, ruïna són alguns exemples que els proposo, però m’estimaria més no haver-hi d’exclamar cap mot i caminar sense entrebancs canins.

  2. A València ciutat, almanco a les foranes (a les Facultats de la UPV i de l’Estudi General) sí saben què és la gallinassa, que ja l’olen els urbanites cada volta que els llauradors femen l’horta.
    Ací Pego diferenciem sols del fem genèric, la femta i la gallinassa. De menut i fins sagal, ma mare tenia conills i jo, el soll de casa (ací Pego el soll no és brut sinó com diem al solatge i als remostrons, i el soll de casa o el sollet és el benjamí), em tocava ajudar-la i parar el sac per a llevar el fem. Sempre en renegava… Un dia li vaig dir emprenyat que per què havia de tocar la merda. Em mirà molt seriosa i em digué: “Açò no és merda, açò és fem. La merda és brutesa (=brutícia), el fem és nét i és per a la terra”. Anys després fent etnografia vaig entendre el valor insustituible del fem a una societat agrícola tradicional. Ara em costa fer entendre la importància del fem i del tarquim per a la societat egípcia antiga…
    A més, he de dir que ací a Pego diem basura i basureros, però recordem als “fematers” i això ajudà a que ma mare acceptés que ma muller (i jo imitant-la) digués el fem del que ella deia la basura, quan ella se sentí obligada a esmenar a la nora i a explicar-li que el fem i la basura no són el mateix (com si ella no ho sabés i fos de poble). Si li hagués dit que a Barcelona escombren casa i d’aquí en diuen escombraries… Segur que hagués dit: “I això? Que no tenen cuina pā guisar i fan foc enmig de casa?”. I és que, d’hivern i enjorn de matí em feia alçar, i em deia “Escombra la ximenera i vés enlerta no m’òmpligues casa de cendra que l’hauràs de ‘granar. Tenta’t!”

Respon a Ignacio Martinez Martinez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.