Agafada al vol

L’estudi de la llengua és un camp apassionant per als qui li hem trobat alguna de les moltes gràcies que se li poden trobar. Parlo de l’atenció a la llengua com a objecte d’anàlisi, més enllà de l’aprenentatge instrumental orientat a la pràctica oral i escrita.

Mirar-se amb lupa la llengua esdevé una passió que fa florir grups d’estudi i projectes de recerca, que alimenta l’oferta de les universitats i que, fins i tot, aglutina en jornades i simposis estudiosos de procedències diverses.

I tot plegat, per què? Probablement perquè hi ha poques coses més útils que el llenguatge dels humans.

L’Institut d’Estudis Catalans acaba de publicar al seu butlletí de gener les exposicions de les II Jornades “La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana”. Una de les recerques que s’hi van presentar és l’estudi de la “Distància lingüística en els eixos espacial i temporal del català” de la UPF.

El català es mou. Totes les llengües es mouen, però la nostra comunitat lingüística viu en un territori amb moltes fronteres administratives i amb marcs legals molt desiguals. I, per tant, és molt pertinent fixar-nos en l’evolució del nostre codi lingüístic a mesura que passen els anys i en diferents àmbits territorials.

Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè aquesta setmana he tingut el goig de tornar a sentir una paraula particular fora del seu hàbitat natural.

Dilluns vaig visitar la Carmeta. Fa més de quatre dècades que va marxar del poble, quan jo encara no havia nascut, i ens vam conèixer ja fa un grapat d’anys en el nostre exili lingüístic compartit. Quan ens ajuntem, aprofundim en el coneixement de la nostra comunitat d’origen: ella m’explica fets del passat i jo li explico fets del present. I no ens cal privar de cap mostra d’exotisme dialectal. Compartim la mateixa varietat al cent per cent. I ens deixem anar.

Té molts anys i moltes anècdotes guardades a la memòria i te les presenta amb una gran plasticitat de detalls. Te les fa veure davant dels ulls.

Dilluns em va relatar un capítol boníssim. El nou mossèn acabat d’arribar a la parròquia, quan sa filla havia de prendre la primera comunió, va posar en pràctica un sistema objectiu per establir l’ordre que pertocaria als xiquets i xiquetes a la fila per anar a combregar. Els va fer travessar mig poble fent una cursa per veure qui arribava primer a missa.

Les paraules de la Carmeta cosien un relat divertit, però a més a més semblava que t’expliqués una pel·lícula de Fellini: els nens esforçant-se a ser els primers a l’església, un capellà jove amb sotana negra corrent darrere la canalla, les diferències de classe marcant tots els aspectes de la vida social… En fi, una estona impagable.

Quan ens acomiadàvem em va recordar que el seu cos és un sac de petits mals. I em va dir: “Cada vegada estic més fleuma“.

Si d’aquesta parauleta en busquem el significat, en trobem fins a quatre accepcions: variant de flema; tipus de ganivet; peix llarg i vermell, i la nostra: adjectiu que s’aplica a una persona mancada de caràcter, de decisió; que fa les coses sense coratge o delit o que no gosa fer-les. 

Com a adjectiu, doncs, ens pot marcar una qualitat estable o una qualitat provisional de la persona. No és el mateix ser fleuma que estar fleuma. És un matís important. 

A casa es gastava despectivament: “No sigues fleuma i aixeca’t d’en terra”. La fleumeria era un pecat capital. No es cansaven mai de repetir-nos-ho. Amb tot, he estat contenta de tornar a sentir aquesta paraula de nou.

Sabem que la llengua evoluciona en el temps i que canvia la manera de parlar dels habitants dels diferents racons del territori. Al costat d’això, hi ha les illes desertes dels exiliats lingüístics: que perpetuen, aliens als canvis de model, allò que van endur-se quan van marxar…

—

Il·lustració de Mònica Solsona