Agafada al vol

Conversar és el fruit d’un pacte. Amb un breu intercanvi introductori, amb alguns intents exploratoris, ens centrem en un tema que genera complicitat, que provoca la participació espontània per part dels circumstants. I aleshores, només cal descabdellar.

En una sala de reunions presidida per volums lingüístics i sota la mirada vigilant d’un bust de Pompeu Fabra, fa uns dies sis filòlogues en actiu vam tenir una trobada puntual. Era un acte poc o molt formal de lliurament dels premis #StJordiÒptim organitzat per l’Optimot. I l’argument dels nostres intercanvis es va encarrilar de seguida cap al camp de la paremiologia, ja que d’això anaven els premis.

L’observació que els refranys han entrat en declivi en els àmbits urbans va generar consens. Com més urbà és un entorn, menys oportunitats tindrem de contactar amb sentències de tradició popular. Malgrat la difusió que se’n fa als manuals dels cursos de català per a joves i per a adults, les dites han passat de moda.

Contradient aquest judici, en la nostra animada conversa metalingüística, en va aparèixer un exemple divertit en boca d’una parlant del Berguedà amb ascendència occidental: “Això és més inútil que un fenàs passat pel cul”. No cal verbalitzar tot el que deduïm d’aquesta expressió ni per quin motiu el fenàs ja no serveix per a res després d’aquest acte. Però resulta que no a tot arreu hi ha una percepció tan desafortunada d’aquesta herbeta. Conec un remei ebrenc -difós per una remeiera del meu poble- que consisteix a fer bullir fenàs i a utilitzar-lo en banys tebis per cloure fissures anals (1). La cultura popular sembla que presenta lectures divergents de la realitat.

Més enllà de l’anècdota, es planteja l’interrogant sobre què és el fenàs; desconegut per la resta del grup. En una presentació ràpida, diem que és una herba de tires fines que creix als costers. Òbviament, una explicació massa breu per fer-se’n una idea precisa. Per això, després d’algunes consultes, n’oferirem un retrat una mica més complet.

Fenàs és -segons el DIEC2– una “Herba de la família de les gramínies, de fulla dura, que sol fer poblacions als marges i als prats secs, de diversos gèneres i espècies”.  Com que aquesta informació no incrementa substancialment el que ja sabíem, anem al DCVB per si en dóna més detalls. A part d’una explicació genèrica similar a l’anterior, ens diu que és, especialment, una “Planta de diferents espècies del gènere Festuca, que es fan pels marges, per terres abandonades i en els boscos” i que té altres variants per referir-s’hi: fe, fenc, fenal.

Potser ens hauríem d’haver quedat aquí, perquè visitar el diccionari Noms de plantes ens ha desconcertat: de la recerca de fenàs, n’obtenim 4 pàgines de solucions amb 39 entrades diferents! Impossible orientar-nos-hi amb els nostres coneixements de botànica… És el fenàs que coneixem la mateixa herba que l’agram o que el llistó? Deixem-ho córrer.

En tot cas, la conversa mantinguda en un context d’una certa formalitat ens exemplifica com en som, de culturalment proclius, a barrejar l’amor per les paraules, la poesia i l’escatologia. Sense manies.

—

(1) Ampliació de les propietats del fenàs aquí.

Fotografia de Bri Weldon