Agafada al vol

Som les paraules que diem

2 de novembre de 2015
3 comentaris

Estaquirot

Jo és una paraula difícil d’entendre. Tothom és jo, però el meu jo és únic. És un globus que s’infla amb la identitat particular de cadascú a l’instant exacte que milions d’altres identitats fan un ús particular de la mateixa idea universal.

Seguim aquest camí: què representen al món real les expressions “casa meua”, “mons fills”, “el meu  gat”? Malgrat que els noms comuns serveixen per agrupar els objectes de la mateixa classe o espècie sense expressar trets distintius, tots aquests referents acaben sent intransferibles, individuals, únics. I, prodigiosament, gairebé sempre ens entenem sense dificultats. El meu gat i jo esdevé molts gats i molts jos diferents, però la vida no s’altera.

En canvi, els noms propis busquen la distinció i la unicitat més o menys reconeguda. Canigó és una muntanya simbòlica. I només n’hi ha una de sola. Mentrestant,  Maria és la neboda, la néta, l’amiga… que acaba tenint incomptables rèpliques. De vegades, la ratlla que separa el que és comú del que és propi és fina.

Estaquirot és un nom comú, i justament l’hem convidat perquè -més enllà de la categoria originària- ha assolit el nivell d’emblema, per damunt fins i tot de la consideració de nom propi. L’Estaquirot és el referent únic d’un grup de titellaires entranyables, que fabriquen ninots animats i venen històries màgiques.

Segons el diccionari de l’IEC, estaquirot és sinònim d’estaferm, al qual fa correspondre dos significats: ninot de fusta i persona aturada. El DCVB és més generós i en recull vuit accepcions (estaca i espantaocells, entre d’altres). Segons el Coromines, cal situar l’origen d’estaquirot en la paraula estaca, però amb influència d’una forma fonètica occitanoide, estaqueirot.

Un ninot de fusta, per tant, és el nucli d’una història que s’ha transformat amb el pas del temps en una marca, en una forma de vida, en un referent únic. De la mateixa manera que l’expressió xeic ha donat nom a un grup ebrenc de música canyera. Igual com volerany ha servit per batejar una escola vilanovina. Idènticament a l’apropiació de cadup per designar una editorial de llibres poètics.

Vet aquí com un objecte insignificant, comú i genèric es torna originalment especial i irrepetible només per l’efecte de la voluntat pròpia i del poder incommensurable de les paraules.

Fotografia de la Companyia L’Estaquirot

 

Ascla
01.12.2015 | 12.01
Pom
01.11.2022 | 6.22
Esgolar-se
04.06.2016 | 10.45

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. He pasat un bon rato llegint aquest texte tant bonic. Hi he trobat moltes paraules noves! Moltes gràcies Teresa. I si us plau volia saber com es pronuncia”titellaires” i qual es el singular d’aquesta paraula.

  2. Teresa, un comentari sobre l’accepció com a persona aturada (“com un pal”). Ací tens “fer el faristol”, arreplegada al meu Diccionari Triat.
    Salut!
    FARISTOL/ FER EL FARISTOL
    El FARISTOL és un “moble o bastidor de fusta o metàl•lic, amb peu o sense, que forma un pla inclinat on es posa un llibre per llegir o una partitura, per exemple” (en castellà, “atril”). La primera documentació que apareix és com a FENISTOL, a les Cròniques de Jaume I (s. XIII). L’expressió FARISTOL apareix el 1309 en documents mallorquins. I si l’Alcover-Moll diu que a Mallorca i Menorca té el sentit de “persona aturada, que no fa res de profit”, vaig comprovar que era d’ús comú a la Valldigna. Pep Espinós, de Tavernes, em va comentar fa uns anys que FER EL FARISTOL ho empren per anomenar una persona que no fa res mentre els altres treballen al camp, per exemple. “Què, fent el faristol?”, li diuen.

Respon a imèn Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.