Agafada al vol

Les espurnes salten del foc. Escampen la combustió sobre els matolls secs. Fan brillar la llum en la foscor. Cremen fullaraca. Volen suspeses dins del fum més enllà del punt exacte de la foguera. Provoquen escalfor a la distància convenient. O dolor, si ens abrasen la pell. De les espurnes, en naixen idees.

Acabo de lligar un parell de reflexions fa just una estoneta. Una l’he pescat en un article¹ de Georgina Solà a Núvol. En l’entradeta de l’article se’ns llança aquesta idea: “Als salvadors de mots o cronistes de no sé quina apocalipsi, els diria que ens fa molta ràbia que la naturalitat d’un ecosistema en què hi ha dues llengües, s’hagi tornat més agressiva, per totes bandes”. Em salten mil preguntes dins del cap. A qui es deu referir com a salvadors de mots? Acaba de construir una categoria genèrica de conducta punible amb aquesta denominació?

L’altra reflexió la tenia guardada en un paperet manuscrit al meu escriptori. Ve de l’últim dia que vam dinar mon fill, la seua nòvia i jo. Sorprenentment, a la sobretaula ell em va preguntar quina era la meua paraula preferida en català. No recordo què li vaig respondre jo, però sí que em vaig quedar amb la seua resposta. De fet, el que tenia ganes de veritat era dir-me quines eren les seues paraules preferides en català. En va dir dues: espiadimonis i trencaclosques. I, òbviament, ens hi vam entretenir.

De la primera, vam acordar que no es diu al nostre poble ebrenc. Ell la devia caçar en algun llibre de l’escola, segurament. Vam buscar-ne fotos a internet perquè la seua xicota multilingüe sabés de què parlàvem. Ah, sí! Es diu demoiselle en francès! —va concloure. De la segona, vam entrar en el sentit de problema de difícil solució que té més enllà del nom del joc.

En aquell moment, vaig pensar que l’anècdota donava per a escriure un bonic apunt sobre la gran oferta de nomenclatura que concorre en molts noms d’insectes i altres elements del nostre hàbitat natural. Hauria tingut gràcia posar en dansa totes les alternatives a espiadimonis que recullen diverses fonts per a referir-se a aquest insecte de l’ordre dels odonats: libèl·lula, cavall de serp, damisel·la, pixaví, parot, rodadits…

He canviat de parer, però. Ara voldria correlacionar la idea de condemna sobre els salvadors de mots i aquesta expressió espontània d’autoestima lingüística. Sobre l’assenyament dels que entronen les paraules genuïnes, hi conflueixen diverses mirades: la dels que els assimilen als puristes intransigents que molesten a tort i a dret i la dels que escarneixen la inutilitat del gest. Per què molesta tant l’autocomplaença lingüística? Potser només és una condemna de les formes en què se’ns presenta?

Pel que fa a la conversa familiar sobre les nostres preferències lèxiques, no em puc estar de contextualitzar-la en un canvi de rumb substancial en el camí d’algú que no tenia interès particular en la qüestió catalanòfona. Aquest interès d’un jove —tan jove com l’autora de l’article de Núvol— em fa pensar que la idolatria pel nostre lèxic és com la punta d’un iceberg. Què s’amaga a la base d’aquest vèrtex?

En el camí cap a l’autoestima lingüística en un entorn de minorització de la llengua se’ns ofereixen alguns ancoratges valuosos. En proposo uns quants a l’atzar: la capacitat d’autoreflexió, la voluntat de preservació d’elements expressius singulars, la naturalització d’una certa dissidència per a sostenir-ne la vitalitat, l’empatia amb els membres de la comunitat…

No vull ponderar sobre un conflicte volgudament silenciat. Només deixo volar espurnes de foc i prou.

—

Article¹ de Núvol: La hipocondria del català

Fotografia de Charlie Jackson