Agafada al vol

Sacralitzem algunes paraules perquè s’ho mereixen. Tenen poder i els hi reconeixem. Mouen els fils i mouen muntanyes, si cal. Curiositat és d’aquesta mena de paraules. Sense tindre’n, no avançaríem.

Aquesta setmana he assistit a dues jornades; una de terminologia i l’altra d’emprenedoria. Quan vaig a formació, sort de les notes que prenc a la llibreta. Et pots arribar a col·lapsar al cap d’un parell d’hores d’escoltar idees interessants si no te les apuntes. Apuntar-les implica confiar que hi tornaràs i, per tant, deixar-les fluir suaument de les orelles al cervell i del cervell als dits de les mans. Gràcies a la llibreta, tu fas de simple colador. Justament, en una de les conferències l’entrenadora d’emprenedors Maria Batet lloava la curiositat. D’aquesta actitud, en naixen les preguntes que transformen la realitat —va dir-nos. També hi va afegir que la curiositat és tot el contrari de la por; una t’obre camins i l’altra et bloqueja. Les preguntes, doncs, són essencials.

Ahir vaig anar d’excursió amb amigues molt amigues. Vam fer una ruta que només coneixia la que ens conduïa per camins sense senyalitzar, que es bifurcaven, travessaven bosquets i vorejaven vinyes esplèndides. Anàvem parlant i ni la nostra guia estava prou atenta a la ruta. En una baixada pronunciada i pedregosa entre pins vam tindre la sensació que no anàvem bé. I quan vam veure que pujava pedalant un ciclista, una de les companyes li va demanar on anava a parar aquella sendera i ell es va aturar i ens va donar les explicacions que ens calien. Va haver de reprendre la marxa en una costa ben empinada —pobre!— i després ens va saber greu. Jo els vaig comentar a les companyes que li volia dir: “Vols que t’espenguéssem?” però que no vaig gosar fer-ho perquè no s’ho agafés malament. La L. em va respondre: “Sort que no l’hi has dit, perquè no t’hauria entès”. I l’altra companya em va preguntar què volia dir espendre, tot i que crec que ja s’ho imaginava. Què li podíem voler fer a l’amable ciclista sinó impulsar-lo entre les tres!

En tot cas, tinc coses per a explicar-vos sobre la forma espendre, que fem només servir en un petit racó del dialecte tortosí pel que acabo de descobrir ara mateix. No trobareu aquest verb en cap diccionari. Jo l’he localitzat únicament al manual “El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard”¹, que recull quines variants s’utilitzen a la meua comarca natal per a fer referència a l’acció d’exercir una pressió sobre algú o alguna cosa a fi i efecte que es moga. En concret, en documenta tres: espentejar (la més popular), espényer (usada només en un poble) i espendre (usada en tres pobles, un dels quals és el meu). Com veieu, la forma estàndard empènyer no hi pinta res en la parla col·loquial del tortosí. Tornant a espendre, he llegit al DCVB que la variant espènyer ve del llatí expĭngĕre, que ha donat formes similars en altres llengües romàniques, com en italià (spingere), en provençal (espenher) o en francès antic (espeindre). És a dir, espendre és una calcomania d’aquesta forma francesa antiga. A més, nosaltres també usem el substantiu espenta en comptes d’empenta. I òbviament, espenta i espendre són parents de primer grau.

En suma, tenim un ventall molt divers de variants per a expressar la idea d’impuls. A banda de les que són d’abast molt restringit, com la meua, podeu recórrer a les que reconeix el DIEC2: empènyer, espentejar, empentejar i empentar. Això no obstant, la L. s’exclamava que n’hi ha que encara no en tenen prou amb aquest bé de Déu i se’n van a buscar una de forastera: emputxar. No ho fésseu això. És un sacrilegi.

Tanco aquest discurset recordant que hi ha una manera infal·lible de millorar la manera de parlar: quan no estem segurs del tot del que diem, podem preguntar als diccionaris com va la cosa. O l’hi podem preguntar al vent, si molt convé. Segons Dylan, les respostes fins i tot tenen ales.

—

¹ Carles M. Castellà Espuny (2018): “El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard”. Benicarló: Onada Edicions.

Fotografia de Luca Sartoni [Flickr]