Agafada al vol

Entendre’ns és un acte ordinari. En les relacions endogrupals, no li atorguem cap mèrit perquè tenim la il·lusió que som capaços de traslladar el nostre missatge incòlume als interlocutors de torn. Però entendre’ns és una heroïcitat.

De tot el que ens proposem dir, quina porció n’arribem a plasmar en paraules? De les paraules que acabem dient, quantes estan exemptes d’ambivalència, de sentit figurat o d’interpretació subjectiva? Si ens hi encaparrem gaire, haurem de concloure que la semàntica és una ciència metafísica.

Per començar, el fang amb què modelem el nostre pensament són les paraules. Però la gran majoria dels vocables que manegem no tenen un sentit únic. Més encara, de vegades un mateix mot pot tenir significats de límits difusos. Agafarem un bonic exemple per adonar-nos-en.

Per a mi, esparpillar designa un acte molt específic. Serveix per descriure l’acció de remoure una cosa esbullant-la, escampant-la, fent-la menys compacta; tal com recull una de les accepcions del DCVB.

Ho explicava fa temps en aquest text del Diccionari afectiu de la llengua catalana:

De petita vaig perdre una arracada a l’hort i em vaig passar la tarda esparpillant les herbotes que creixien davall dels tarongers, més enllà dels rosers que ma mare i mon iaio cuidaven en complicitat. No la vaig poder trobar de cap manera. (…)

Quan vaig començar a treballar, lluny del poble i de les herbes, vaig aprofitar aquest verb per referir-me a l’acció que es fa amb els fulls abans de carregar la fotocopiadora. (…)

Trobo que aquest verb resulta curiós per raons diverses. Primerament, és una variant de la forma esparpellar, que sorgeix de l’encreuament d’espargir amb espallar (dispersar la palla), segons Joan Coromines. (1)

A més a més, no tots els diccionaris presenten esparpillar com una simple variant d’esparpellar. El reguitzell de definicions atribuïdes a una i altra forma no sempre és coincident. Segons tres diccionaris (DIEC, DNV i DCVB), esparpellar vol dir fer descloure les parpelles. Mentre que esparpillar significa fer obrir l’ull (DIEC) o eixorivir (GDLC). El sentit presentat en el meu exemple només és recollit al DCVB.

D’altra banda, quin altre sinònim hi ha per descriure l’acció de fer menys compacta una cosa? Espargir, escampar, dispersar, disseminar, estendre, esbarriar o esventar valen per referir-nos a aquest acte? Diria que no. Per què, doncs, no s’usa cap etiqueta per descriure aquesta activitat tan precisa en la llengua general? I, finalment, em pregunto: per què si usem fora de l’àmbit dialectal que li és propi una variant tan peculiar com aquesta ens acaben entenent igualment?

Potser només es tracta d’una qüestió de voluntat. Ens entenem perquè hem esmolat amb generositat la nostra capacitat d’inferir sentit del que ens diem. Ens entenem perquè volem entendre’ns. Que simple, veritat?

—

(1) Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Joan Coromines.

Fotografia de Lali Masriera