Som rics encara. Malgrat que la riquesa depèn d’on situem el llistó amb què es mesura, la nostra llengua és ben rica en alguns llocs i segons qui la parla. Cert que la pobresa li fa ombra en esplanades extenses del país i en contingents significatius de parlants, però enfoquem els nostres tresors. Perquè en tenim. I no posar-hi atenció els expulsa de la realitat.
Aquesta setmana el meu cunyat m’ha enviat per telèfon una paraula que va dir ma sogra després de triturar el sopar de mon sogre. Al pot hi havia quedat adherida una part de la verdura i del peix que li havia cuinat i li dolia de llançar-ho. I se la va menjar, amb una cullereta que ben just arribava al cul del recipient. És molt cultural aquest gest i, per tant, molt popular a la nostra minúscula comunitat. D’aquí que tinguem un verb per a expressar aquesta acció.
Hai escolat lo pot perquè era malaguanyat no aprofita(r)-ho! —es va justificar.
En realitat, jo no uso aquesta paraula. De fet, no l’havia sentida mai. Jo em refereixo a aquesta acció amb el verb repelar. A casa ens disputem el pot de fer bullir el xocolate, per a repelar-lo. Tenim establert un pacte que consisteix a marcar tantes parts com disputants hi ha per a rascar la pasta adherida a les parets i el cul del recipient. No em fa vergonya confessar-ho; la textura i el gust que té ho justifica. Potser per això m’ha sorprès descobrir que al poble corre —o més aviat, havia corregut— una altra opció per a descriure aquesta acció. Venint de dècades d’escassedat en l’alimentació no m’estranya gens! En tot cas, el verb escolar amb el sentit de l’exemple de més amunt no el trobem al DIEC2, però sí al DCVB [2. a) Llevar el suc en què ha bullit un llegum (Tortosa, Mall.). Per ext., Exhaurir, buidar un recipient llevant-ne tot el que conté, encara que sia matèria sòlida. «Hem escolat la cassola de l’arròs». «Has deixat el plat ben escolat!»] i, fins i tot, al GDLC [3 tr Buidar, escórrer].
Una altra cosa és que aquest escolar ara no siga una opció prou viva per a fer-la córrer en les converses de la gent de les generacions posteriors. No es pot salvar tot. Les paraules també són fites. I així i tot, mentre dure, tindrem una variació rica que ens marcarà fronteres entre el parlar dels més grans i el dels més joves. És a dir, mantindrem registres generacionals en la nostra llengua, estrictament endògens. També és cert que en la variació generacional s’observen marques dels referents culturals més rellevants per a cada grup d’edat. Però això no significa que la nostra comunitat lingüística no estiga generant formes d’expressió genuïnes i originals allà on hi ha les condicions bàsiques perquè la llengua tinga presència social. En aquest sentit, us regalo dos exemples que he caçat en converses amb mos fills:
A aquest xic li falta un minut de microones!
Referint-se a algú que no hi és tot. I un altre que justament ahir va fer servir mon fill per a descriure el magatzem del lloc on ha començat a treballar:
Allò sembla la butxaca del Doraemon!
Potser els Reixos no ens han portat gaires regals, però amb aquestes petites joies ja em conformo. Si pareu l’orella potser també en descobrireu alguna al vostre voltant. Feu-la volar, si és el cas.
—
Fotografia de Sophie [Flickr]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!