Agafada al vol

A les onze he aparcat en un espai buit ben assolellat i m’he afegit al grup petit de companys que preparaven la carpa per celebrar la plantada simultània de castells a 41 municipis catalans, a 8 capitals europees i a altres llocs emblemàtics molt allunyats físicament del nostre territori.

A les dotze en punt s’ha començat a formar la pinya de la colla castellera d’un nucli de població on molt majoritàriament la llengua familiar és el castellà. Poqueta gent polidament uniformada, amb la voluntat de posar dret un pilar per mostrar que, entre nosaltres, el valor de la democràcia forma part del pòsit compartit.

A les dotze i uns minuts la petita enxaneta s’ha tret del pit la pancarta amb el lema “Els catalans volem votar” i l’ha mostrat atribolada. El vent a penes ha tingut temps d’hissar-la i immediatament ha emprès el vol fins al terra.

Vista des del cel, la nostra imatge s’ha afegit a la de totes les altres trobades discretes o molt més concorregudes que han fet possible aquest gest sense èpica però ple de tossuderia.

Ens alimentem de símbols. I les paraules ens ajuden en la construcció d’un relat seductor. Enxaneta, posem per cas, significa “Infant que en l’exhibició dels castellers s’enfila al cim del castell humà”. Però el seu valor augmenta quan descobrim que probablement prové del llemosí enjaneta ‘fletxeta’, diminutiu de l’occità antic engana, enjana ‘fletxa’, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana.

Així, doncs, des del capdamunt de les torres humanes que hem construït avui, totes les enxanetes alhora han disparat simbòlicament les seves fletxetes al vent i han elevat, a l’uníson, aquesta mateixa pregària: que ningú ens prengui la veu.

—

Fotografia del Palau Robert