Agafada al vol

Les definicions limiten la realitat, que s’escapa igualment entre petits badalls o pels porus invisibles. No hi cap tot als diccionaris. Ni que fossen infinits, hi cabria. Per tindre-hi tota la llengua a dins, caldria uns observadors que miressen a tot arreu, a totes hores, a tothom i que, a més, escoltessen els silencis que camuflen els pensaments dels parlants. I això no passarà mai.

Divendres vam despatxar la Isabel i jo. Feia dies que no ho fèiem. Què farem, com ho farem, quan ho farem… Entremig de les planificacions van aparèixer algunes de les paraules que dic sovint i que ja té per mà encara que no les ha dit mai, ella. Però al cap de més d’una dècada de converses compartides, divendres encara en va descobrir una de nova: entufar-se. No sé a sant de què la vaig dir però sí que recordo que just després d’amollar-la li vaig preguntar si m’havia entès. I, efectivament, en el context se li va fer transparent; com sovint ens passa amb paraules que no ens són familiars.

En realitat, aquest verb pronominal ha deixat poqueta traça als diccionaris: no apareix al DIEC2; el DCVB no ens aclareix gaire cosa aquesta vegada i el DNV en dona una definició [trastornar o torbar (a algú) amb el tuf] que no es correspon amb l’ús que en fem els parlants de tortosí. A l’únic lloc que l’he trobat recollit amb el nostre sentit particular és a la tesi de doctorat¹ de M. Àngels Massip en què recull l’equivalència entre entufar-se i enfadar-se. A més, també hi trobem l’adjectiu entufat/entufada com a enfadat/enfadada. De fet, no calen gaires explicacions per a intuir com es construeix el valor semàntic d’aquests mots: de tuf com a sensació molesta, n’agafem la idea que una olor ens pertorba l’ànim i ens irrita, és a dir, ens fa enutjar.

I ara ve un incís. Després de fer córrer aquest apunt, una lectora em comparteix a Twitter una altra forma molt semblant per a expressar aquest mateix sentit: estufar-se. Efectivament, tant el DCVB com el DNV li assignen aquesta accepció: “Enfadar-se visiblement.” Cal remarcar que aquest verb també el trobem al DIEC2 encara que no siga amb aquest sentit concret. Així doncs, què vol dir tot plegat? La resposta no és gaire complicada. Tant estufar-se com entufar-se serien derivats construïts a partir del nom tuf. Ens ho confirma la informació etimològica que ens ofereix el GDLC. Per tant, des del punt de vista morfològic tenim una duplicitat de formes, ja que tant el prefix en- com el prefix es- serveixen per a expressar canvi d’estat². En tot cas, només una ha prosperat amb el sentit d’enfadar-se en alguns diccionaris; l’altra, en cap. En resum, probablement la variant que usem els tortosins seria sobrera però és una opció també morfològicament correcta.

A més a més, a partir d’aquesta troballa, m’ha vingut al cap que de vegades ens planyem perquè la nostra llengua està afeblida i no genera argot propi que tinga la capacitat de passar de mà en mà amb una flaire de frescor innovadora. Ja ho he dit altres viatges, no cal que inspeccionem sempre més enllà dels nostres límits per a trobar solucions genials. Mirem-nos el melic, de tant en tant. És un melic fondo en què hi podem pouar un arsenal d’artefactes comunicatius plens de força. Aquí en teniu un —i si convingués, dos. Proveu de fer-lo circular en un context que us siga permès l’atreviment i solteu-li a qui tingueu al davant:

Si tant em punxes, al final, em faràs entufar / estufar!

I encara que d’entrada puga sorprendre la parauleta, què voleu que us diga: només hi teniu a guanyar. O bé us entendran perfectament i provocareu un somriure o bé, a una de males, us valdrà per a canviar de tema. Qualsevol tuf es dispersa de pressa.

—

¹ El lèxic tortosí: història i present. M. Àngels Massip i Bonet. Universitat de Barcelona, gener de 1991.

²  Gramàtica essencial de la llengua catalana. Capítol 6. La formació de mots: la derivació [Quadre 6.25]. IEC, 2018.

Fotografia de hans van den berg [Flickr]