Agafada al vol

A còpia d’experiències teixim nodes que ens fan sentir vius. La connexió amb els llocs que reconeixem com a propis i el vincle amb les persones amb qui ens retrobem amb perseverança al llarg de les dècades ens descriuen. Què hi ha de més valuós que l’amor que ens mostren els altres? Som una part d’un tot, per voluntat i per fortuna.

Després de tancar el cicle de festes nadalenques, tinc el cap i el cor rebotit d’estímuls, de converses que surfegen encara per les meues neurones, de trobades esperades i d’anècdotes inesperades. I l’oratge hivernal del Nadal d’enguany no ha fet més que reforçar una estampa de temps de recolliment, amb una caldor infinitament més desitjada que la d’estiu.

En un dels escenaris viscuts conversem T., amiga meua d’adolescència, i jo davant d’un cafè i unes ensaïmadetes enfarinades de sucre. Tenim la mateixa edat i fa gairebé cinquanta anys que cultivem el nostre amor. En aquesta trobada vaig conèixer sa neta de tres mesos, una nina d’ulls més rodons que les cireres. Quan sa mare ens la va portar, T. me la va posar al braç i quan va veure que no sabia gaire què dir-li me la va tornar a agafar, perquè ella sí que tenia traça a parlar-li:

Que estàs ensapadeta, fill meu? —li va preguntar quan va veure que la xiqueta bavejava.

Feia temps que no sentia aquest adjectiu i em va agradar caçar-lo en aquella retrobada bonica. La parauleta potser us dirà coses sense haver-la sentit mai, perquè està formada sobre el nom sapo. En tot cas, us en dono algunes pistes més: segons recull el mestre Coromines, significaria replè a Tortosa i, al Maestrat, replè de menjar i de beure aigua.¹ De fet, també la trobem documentada al DCVB.

Pel que fa a l’origen, tot i que sapo no és una paraula normativa, al DECat se’n defensa la seua antiguitat en alguns parlars: mot peculiar del castellà, el portuguès i el basc, que en aquestes llengües és d’origen incert, potser pre-romà; en la nostra no ha estat mai generalment admès i té extensió només regional, però apareix des d’antic, i potser no és mer castellanisme sinó heretat del mossàrab. 1a documentació: cap a 1390. 

Certament, a les Terres de l’Ebre només tenim sapets, sapots i sapastres. I pel que sembla, d’això, no en fa quatre dies, sinó més aviat set-cents anys. És per aquesta raó que jo, quan tenim un mot tan arrelat en la nostra parla, no el demonitzo d’entrada. Segons la meua opinió, davant d’una legitimitat mínima —com seria el cas d’aquesta família de reminiscències amfíbies—, no cal que ens fustiguem a bandejar un vocable que en llengua col·loquial no farà mai mal a ningú.

Ara que hi penso, l’adjectiu que he recol·lectat, ensapat, ens fa igualment un bon servei per a exclamar-nos que encara ens sentim atapeïts dels àpats copiosos d’aquestes festes, que ja comencen a tornar a Orient.

—

¹Ensapat al DECat. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.

Fotografia de Kelly Sikkema a Unsplash