Agafada al vol

Som les paraules que diem

30 de desembre de 2019
0 comentaris

Engordir-se

Debatre és batre les idees dels uns i dels altres. Els debats ens fan grans. En solitari els pensaments no polemitzen; reposen en un son de certeses. En canvi, en els intercanvis hem d’esmolar els arguments, fer-los precisos i entenedors més enllà de les intuïcions del nostre convenciment íntim.

Vint-i-vuit de desembre de dos mil dinou. S’acaba l’any. Recta final de la dècada a la vista. En una rotllana amb veus femenines en una sala funcional d’un edifici municipal vam mantenir un intercanvi fructífer de punts de vista sobre què és la bellesa i com la definim individualment i col·lectivament. Quant val un debat impulsat i gestionat per joves i obert a tots els públics? És la riquesa de les comunitats: un fil transmissor de valors, de complicitats, d’aprenentatge entre iguals. Per a què serveixen aquests espais? Per al mateix que serveixen les llavors. I les llavors —ja ho sabem!— representen el futur.

Ara més que mai, un dels aspectes rellevants en la definició de la bellesa se centra en el pes corporal de les persones. La normalitat pivota sobre les talles dels pantalons de les botigues monopolistes de roba, omnipresents a totes les ciutats i viles del nostre món. On es compren les talles quaranta-quatre? Com afecta l’estàndard de mides a la venda en l’autoestima personal? Com ens escapem de les imposicions invisibles? Fins on arriba la nostra llibertat d’elecció? Un debat es construeix sobre preguntes; les respostes, en realitat, són subsidiàries. Vam fer una bona inversió de temps, doncs.

Vint-i-nou de desembre de dos mil dinou. L’Imma ha vingut a passar tres dies al poble. Hem fet turisme de quilòmetre zero. Hem tastat vins, borraines, pastissets de brossat, tripa, oli saborosíssim… Una de les aficions que compartim és degustar els bons aliments i assaborir els productes de la vinya. Ella no s’ha de preocupar per engordir-se, però. Li he remarcat, perquè hem estat debatent aquest tema aquests dies. Se n’ha estranyat molt: engordir-se? Jo encara m’he estranyat més que ella se n’estranyés. Una gran lectora de diccionaris sorpresa per un verb que hem dit sempre! De fet, es troba fàcilment: al DIEC2, per exemple. També gastem l’adjectiu gord i gorda, acceptat igualment per la norma. I seguint la lògica que regeix la nostra gramàtica mental ens referim a la gordària, que recull només el DCVB i el DNV. Gordària com alçària, com doblària, com fondària, com llargària… Ho podríem dir així:

Algú que s’engordix molt es torna gord. Té massa gordària.

Com que ve al cas, també aprofito per a reivindicar l’adjectiu gros i grossa. Us en posaré alguns exemples singulars: diem que una dona està grossa quan està en un estat avançat de l’embaràs o bé ens escandalitzem de les paraules inapropiades d’algú altre amb aquesta expressió: “l’ha dita molt grossa!”. I acabo amb una referència que m’enamora i que hem repetit un grapat de vegades ara que no paren d’amollar aigua des dels pantans de l’Ebre:

Lo riu baixa molt gros.

Alimentem-nos de paraules sense restriccions. L’ànima mai no tindrà sobrepès.

Fotografia casolana

Pellofa
07.06.2015 | 10.31
Espigalls
07.02.2014 | 6.40
Befa
01.04.2017 | 10.54

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.