Agafada al vol

La vida és líquida segons Bauman. I en un medi aquós els objectes pesants s’afonen. Suren la simplicitat i la modernitat, d’una lleugeresa renovable.

En l’intent tossut de salvar-nos els mots anem recuperant paraules i expressions que són a punt d’extingir-se, sobretot perquè les peces lèxiques mig esborrades de la nostra memòria col·lectiva es resisteixen a desaparèixer del tot i es reivindiquen quan en tenen ocasió. Però una part de la riquesa lingüística s’està perdent amb una discreció total: la semàntica s’aprima en silenci.

Emprar és un verb conegut; amb prestigi fins i tot. Surt als discursos públics i als articles d’opinió. Si ens interessem pels significats que en recull el DIEC2, hi trobem que en té quatre de ben diversos: usar; servir-se d’algú; servir-se d’alguna cosa i manllevar. La forma amprar també apareix en aquest diccionari i remet a manllevar.

Ho comparem amb la descripció que en fa el DCVB i ens adonem de diferències significatives. En el diccionari dialectal llegim dos blocs de significats; al primer hi ha tres sentits: demanar a algú que faci una cosa; demanar en préstec i, just el contrari, donar en préstec. Al segon bloc, recull un sentit antic (apoderar-se d’una cosa en virtut de manament o autoritat) i l’última definició: usar o fer servir.

El DCVB conté, doncs, més significats i l’ordre en què els presenta és diferent. És evident que s’han produït canvis en els usos pràctics d’aquest verb. Probablement, un estudi estadístic ens diria que, almenys en una part del territori lingüístic, emprar s’ha concentrat en el sentit únic d’usar, malgrat que té molts sinònims que li fan la competència: emprem, usem, fem servir, utilitzem, gastem, esmercem… Per tant, emprar s’ha aprimat i només entra en joc quan els companys d’equip li passen la pilota.

Al mateix temps, demanar en préstec ha desplaçat de ple manllevar, emmanllevar i emprar/amprar, en el sentit de fer-se prestar alguna cosa. I per referir-nos a aquest concepte tan ecològic hem canviat un sola peça per tres, contradient el criteri de l’economia del llenguatge. Encara rai, si no és que -amb un tuf de calc evident- algú demana prestat un objecte.

Cal dir que, en canvi, el DNV distingeix entre emprar ( usar / servir-se d’algú ) i amprar (prendre prestada alguna cosa / obtindre alguna cosa d’un altre).

No convencerem ningú perquè no es compre allò que no necessita, però existeix un remei contra l’evanescència d’aquest sentit. La gent d’abans gastava frases senzilles, fetes per a recordar. Com aquesta, recollida a Gandesa, pels autors del DCVB: «No ampres al veïnat cossi que estiga badat». Posem-la en circulació i revifem emprar en tota la seua plenitud! En estàndard, si us agrada més:

No empris al veïnat cossi que estigui esquerdat!”

El que diu és útil, a més.

—

Fotografia de D. Amela