Agafada al vol

Som les paraules que diem

2 de setembre de 2021
4 comentaris

Empeder

Riure fins a plorar no passa gaire. Somriem sovint, per compromís; un somriure ens fa semblar afables o escurça distàncies; les rialles sonores omplen de festa les estances. Però riure sense parar, amb les llàgrimes vessant galtes avall, no passa gaire.

A la festa dels seixanta anys de la S. vam riure pels descosits. No, de seguida, sinó quan ja estàvem ben situats a taula i havíem pispat una mica de baldana encamisada i una mica de formatge i de vi. L’amfitrió ens parlava de la vida als masos dels costers pujant a Caro; de la gent gran que hi ha passat prop d’un segle sense moure-s’hi. I parlava com parlen ells i ens feia molta molta gràcia perquè era com un guió de Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries. Ens pintava amb paraules una vida a punt d’extingir-se, que contrasta fortament amb el món en què hem crescut els que encara rondem el mig segle i que hem mimetitzat els costums del món global. A més, entre els comensals, hi havia un mallorquí, dos barcelonins i dos esparreguerins que xalaven més que ningú amb el lèxic que eixamenàvem els parlants de tortosí explicant anècdotes. En algun moment d’èxtasi, la metgessa del grup va afegir al mostrari d’expressions peculiars un adjectiu que ningú no havia sentit mai abans. El diuen la gent del Delta de l’Ebre quan es queixen d’algun mal recurrent —ens va aclarir— i en va posar un exemple:

Soc empeder de tindre mal de coll

Com que els no ebrencs estaven aclaparats per tantes maneres de dir distintes, ens vam anar animant encara més i la rastellera de particularitats es va anar allargant: malmirrós, fembrilet, aliacrà… La protagonista de la festa no era la llengua però ens hi vam abraonar tots una mica. En tot cas, empeder va triomfar per damunt de les altres candidates per la sonoritat exòtica o per l’estranyesa amb què la percebíem, com si hagués estat creada per algú capaç de traure’s de la màniga una criatura insòlita com aquesta. Ai, que atrevits que som amb el que desconeixem!

En realitat, encara que aquest adjectiu no aparega al diccionari normatiu, el trobem ben documentat: al DCVB i al GDLC, amb el sentit de “propens, que pateix sovint d’un mal o molèstia”. A més, fins i tot seria plausible que ens hagués arribat del grec! Poca broma, doncs. De fet, podríem presumir que, al costat de les formes més generals com ara propens i procliu, tenim també altres opcions que ens van bé per a escenaris més informals: seria el cas del tocat de, que tots coneixem; o aquesta variant pròpia només de Tortosa i de les Illes, on ha estat ben útil als parlants que l’han fet perdurar fins als nostres dies.

Així doncs, la celebració d’aniversari de la S. va ser memorable per molts motius: per l’alegria que hi va córrer, per la capacitat de riure’ns sense crueltat dels nostres orígens i pel fet de combinar-ho tot amb les veus afinades que li van dedicar a l’amfitriona peces breus polifòniques tan belles com Ay, linda amiga o un fragment d’Amor que tens ma vida. Les persones humanes estem ben bé fetes de contrastos, igual que la llengua que parlem.

Fotografia d’Irmeli Hasanen  [flickr.com]

Llord
10.08.2014 | 12.44
Llepolies
15.01.2017 | 10.24

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

    1. Quina afecció tan delicada! En aquest cas hauries de dir: “soc empedera de…”. Té doble forma, aquest adjectiu.

      Moltes gràcies, Quima!❤

      T.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.