Agafada al vol

I ara agafo un dels records i veig un dia de finals d’hivern, baix a l’hort. Ma iaia collint espinacs o bledes, posem per cas. I jo vagarosa, mirant-la. I ella manant-me faena, perquè no fer res era pecat.

– Plega la roba que la prendrem ‘pa dalt. Ja deu estar eixamorada i es planxarà millor.

Ma iaia creixia quan li recalcava l’exotisme de les seves paraules: Eixamorada? Què vol dir això? I m’ho explicava com una senyoreta als alumnes de parvulari: vol dir que només té un puntet d’humitat, que li falta poc per estar eixuta.

Diria que no he tornat a topar amb aquesta paraula en cap conversa mai més. Me la vaig guardar de record. I no era només que em semblés que sonava melosa, sinó que vaig pensar que un món que tenia paraules per designar detalls subtils i que els atorgava valor estava desapareixent en directe davant meu.

Ma iaia no tenia rellotge, però a les onze del matí començava a fer el dinar. Tot passava a poc a poc al seu voltant. I era capaç de sentir-se feliç amb una visita que vingués a casa o amb un elogi petit.

Avui m’he comprat una agenda per a l’any que ve. Més grossa que la d’enguany, perquè, com més va més, necessito apuntar-m’ho tot. Les idees em fugen cada cop més de pressa i se’n van i no tornen, si no.

Ma iaia ho tenia tot al cap. Les coses que li calia saber, les paraules ancorades segles amunt i apreses dels pares i els projectes per a cada moment del dia. Ara bé, tenia la memòria atrofiada per aprendre’n de noves. Una mesicleta era la bicicleta, un aparcament era un apartament, la comparativa era la cooperativa, la tracturadora era la trituradora… Feia molta gràcia.

He trobat eixamorar a diferents diccionaris: al de l’IEC, al DCVB, al DDLC… En aquest últim, contextualitza el mot en uns versos de Salvat-Papasseit que trobo preciosos:

Estenies la roba al terrat
i el teu braç tan rodó regalava;
als teus peus s’eixamplava el regal,
cada perla als rajols s’estirava.
[…] si et tocava una mica de sol
t’hi dalies i t’eixamoraves.

Ma iaia no llegia. Ni poesia ni res, però estic segura que l’hagués entendrit sentir com el poeta és capaç de retratar amb tanta bellesa un acte de quotidiana insignificança.

Fotografia de Miquel Rodríguez