Agafada al vol

Saber nadar no s’oblida. Ni l’habilitat d’anar en bicicleta. Ni esborrem els guanys aconseguits en el domini de la lectura ni tampoc en el de la costura. Però les paraules es tornen borroses amb la distància i amb el temps. Les llengües apreses poden acabar desapareixent, fins i tot.

Algunes persones han enterrat llengües del seu passat en una capa doble d’indiferència i de desamor. En les biografies lingüístiques dels migrants, trobaríem molts casos d’abandonament lingüístic per causes aparentment prou diverses, que confluirien en el fet de no necessitar aquest saber. A petita escala, però, ens hem tornat practicants actius de l’oblit de moltes peces lèxiques, que ens havien arribat per transmissió natural però que no hem sabut retenir. Simplement deixem que els caiga damunt la pols i les perdem de vista.

Jo ja no dic dessonillar. Però en una escena familiar la D, de 80 anys, va demanar a son fill, de 50 anys, que baixés a dinar amb una frase flonja com una manta de llana d’angora: “Noi, comença’t a dessonillar!” Una altra tria no hagués causat tan bon efecte: “Desperta’t, va!”. I malgrat que cap de les dues opcions garanteix resultats immediats i satisfactoris, valorem l’esforç seductor de la primera.

El verb dessonillar presenta dos règims verbals: el transitiu, Els sorolls del carrer m’han dessonillat; i el pronominal, Em vaig dessonillar a les cinc del matí i ara estic fet pols. I equivaldria a altres verbs com ara deixondir, despertar, desensopir, desvetllar, eixorivir, espavilar, revifar. Per genealogia, està emparentat amb el son i la son, amb els somnis i somiar -o amb la nostra variant local ensomiar. Finalment, en el seu mateix camp semàntic, hi apareixeria dormir o adormir-se. En teoria, no està sol.

Però hi ha una solitud que s’imposa pel combat directe de les converses reals. Si dessonillar no s’aferma en l’ús espontani, l’acabarem fent desaparèixer.

—

Fotografia de Brian Vasconcellos