Agafada al vol

Saber comportar-te quan vas pel món no és un requisit per a la vida però es considera un mèrit valuós per a establir vincles en força grups de persones afins. Les formes compten encara, per sort. Cuidar la manera de presentar-te davant dels altres, controlar el to de la veu, menjar amb la boca tancada i sense fer sorolls o no dir renecs contínuament facilita que et miren amb bons ulls. En alguns escenaris, però, les formes es perden.

Anit vaig sopar amb les amigues orientals. Érem sis en una taula ben parada. Vam menjar-nos unes pizzes exquisides i vam conversar alegrement. De les hores que vam estar juntes, en transcendirà si de cas alguna de les nostres converses. Justament, al matí hem fet repàs de la trobada i una ha escrit: “M’encanta el que expliquem i com ho expliquem”. El contingut i la forma se sustenten mútuament. Sense ser-ne conscients del tot quan interaccionem entre nosaltres, rebem efectivament aquesta simbiosi com un regal. I un altre regal és la paraula collida en aquest escenari que em servirà per a parlar de registres. Me la va dir la G., que la tenia al costat. Quan li van portar l’amanida, em va preguntar si la volia tastar i li vaig respondre que no calia. Però ella hi va insistir: “Va, que te’n deleixes!”. I aleshores sí que em va caure la bava. Com havia de reaccionar —si no— si m’acabava de dir que “estava afectada de desig vehement” per l’amanida!

Com que aquest verb no forma part del meu idiolecte informal —en tortosí no he sentit mai ningú que es delisca per res—, em va fer l’efecte que la G. recitava un vers d’algun poeta conegut. Exagero, evidentment. No era la primera vegada que sentia usar delir-se en una conversa col·loquial. Al Garraf se sent en boca de persones que no tenen la pretensió d’emular els rapsodes. Al contrari, és una forma ben viva. En tot cas, a molts de vosaltres, com a mi, aquest mot us deu semblar que porta la corona de registre formal perquè hi ha paraules que només esperem trobar en textos escrits o, fins i tot, en determinats tipus de textos escrits, com ara poemes. Aquesta sensació de detectar que una peça està fora de lloc la podem tindre de vegades quan algú vol apujar el nivell de formalitat de les seues presentacions i comença a incorporar quelcom, nogensmenys o àdhuc, tant si ve a tomb com si no. Ara bé, aquest no és el cas i aquesta anècdota ens ajuda a recordar que la riquesa interna de llengua comporta també fenòmens com aquest: el que en un lloc és una relíquia, en una altra banda es fa servir a diari.

A més, per si us calen proves de la potència expressiva d’aquest verb ballant dins d’uns versos, us deixo aquí una petita joia de Josep Vallverdú, de qui enguany se celebra el centenari del naixement.

L’amant vol sempre més, més de tot,
es deleix per l’infinit,
desconeix la mesura,
s’aferralla sens límit al seu desig,
el depassa la seva impaciència.

Ronda de boires, 2016 ¹

Tal com hem dit de bon començament, les formes ens permeten encaixar en un escenari sense desentonar-hi. Les paraules també tenen aquest poder: triem les que més ens convenen en cada cas per a mostrar-nos molt a prop dels nostres interlocutors o per a distanciar-nos-en. Els registres són els graons de pujar i baixar per l’escala de la llengua que parlem.

—

¹ Fragment extret del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (IEC)

Fotografia de Jeremy Brooks a Flickr