Agafada al vol
Som les paraules que diem
Cóssos
Jugar al carrer, voltar en grup a la nit, fer cabanyes per les muntanyes, tenir al mateix temps amics dos anys més grans i dos anys més petits… són activitats pròpies de l’estiu i de l’entorn rural.
Però l’estiu s’acaba. Per això, és especialment singular la festa major de les petites comunitats que s’acomiaden de tota aquesta gresca abans d’entrar en la llarga letargia de l’hivern; quan els visitants ocasionals i els joves descendents se’n van ben lluny. De fet, és apoteòsica, de traca final.
Són dies de menjar molt i dormir ben poc. Ara bé, més enllà de seure a taula i moure’s al compàs de la música omnipresent a tota hora, hi ha activitats que constitueixen una autèntica cerimònia comunitària: els cóssos. Una oferta imprescindible que aglutina vells que miren; adults que animen; joves i nens que en són els protagonistes principals.
La definició de cós que ens ofereix el diccionari normatiu de l’IEC és molt entenedora: “En certes festes, cursa a peu o a cavall i altres jocs populars per a guanyar algun premi”. Al diccionari dialectal, en trobareu una descripció més detallada, si convé. I ens assenyada, a més, les zones on s’utilitza (Lleida, Urgell, Segarra, Conca de Barberà, Priorat, Camp de Tarragona, Ribera d’Ebre).
L’origen d’aquesta paraula és el mot llatí cŭrsu, que significa curs o camí. La forma cós seria, de fet, una reducció per assimilació de la forma antiga cors. Tot i la semblança formal entre cós (joc) i cos (organisme), aprofitem per fer notar que aquesta última prové d’un altre mot llatí: cŏrpus.
Aquest apunt s’acaba amb una llisteta improvisada dels cóssos ebrencs més populars: l’ou i la cullera, robar cadires, estirar la corda, trencar olles, carreres de sacs, carreres de carretons, carreres de cintes en bicicleta, el mocador, el pal ensabonat…
Si no hi heu jugat mai, no sabeu el que us perdeu.
—
Referències del blog: Jocs tradicionals
Fotografia de Ben jugat!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sap greu que, en l’article –interessant, per altra banda–, hi hagi una expressió que trob desafortunada, quan us referiu a la colossal obra de Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll com el “diccionari dialectal”.
L’Alcover-Moll, com el coneixem els lingüistes i al qual ens solem referir per escrit per mitjà de la sigla DCVB (pel nom complet de l’obra, Diccionari Català-Valencià-Balear), és molt més que un diccionari dialectal, ja que també és un diccionari històric, amb moltes referències a textos antics, i inclou així mateix multitud de modismes, frases fetes, refranys, sinònims i antònims, dibuixos explicatius, etimologies, quadres de flexions verbals, i transcripcions fonètiques de la majoria de les paraules segons cada dialecte –i fins i tot subdialecte i parlar local–, a banda d’acurades i completíssimes definicions, amb les equivalències en espanyol. Resumint: diccionari dialectal, històric, fonètic, bilingüe, etimològic, etnològic, paremiològic…
Simplement, bastava haver escrit “Diccionari Alcover-Moll” o bé “DCVB”.
Teniu tota la raó; aquesta obra és impagable. De tota manera, com que contínuament m’hi refereixo, n’he fet elogis tantíssimes vegades i en parlo tan sovint, m’he permès fer-ne referència amb aquesta expressió simplificadora. Evidentment aquesta etiqueta no li fa justícia. I ho tindré en compte a partir d’ara.
Gràcies pel vostre suggeriment,
Teresa