Agafada al vol

La prudència i el coneixement al servei de la bona voluntat fan que el món quotidià ens sigui més habitable. Però la bona voluntat és només una part de la realitat. Els interessos mesquins, la ignorància, la indiferència i la incapacitat de fer les coses millor també constitueixen la realitat.

No caldria parlar-ne més. Potser no hi ha gaires arguments nous a esgrimir. Quin benefici produirà continuar furgant en el mateix tema?, -em pregunto mentre continuo observant atentament el debat obert arran del que alguns tendenciosament anomenen la doctrina koiné¹. I tanmateix, la remor persisteix.

Per tant, som-hi. El futur ens ha obert interrogants sobre com hauríem d’afrontar la gestió de la convivència lingüística al nostre país, però retornem al present. Ara i aquí -com a tot arreu- les persones mantenen fidelment una llengua o bé l’aprenen de nou per dues raons fonamentals: per necessitat (dit antipàticament, per obligació) i per motivació (dit simpàticament, per amor). I la combinatòria entre les porcions d’obligació i d’amor provoca una variació infinita.

Ara i aquí, tothom sap que el català no és un requisit per viure en cap territori de l’àmbit lingüístic, però també som conscients que en molts llocs ha esdevingut un mèrit pel que reporta de benefici en l’àmbit laboral i en els vincles interpersonals. Certament, sense gens de necessitat probablement ningú faria l’esforç d’embrancar-se en una aventura tan àrdua i apassionant com la d’aprendre una nova llengua. I, al mateix temps, moltes persones es perdrien l’oportunitat d’estimar una llengua diferent de la seua si no tinguessen el deure, més o menys explícit, d’afegir-la al seu repertori curricular.

Les llengües són útils o no, però no oblidem que també s’estimen, s’odien o provoquen indiferència. Per això, cal preguntar-nos si tenim o algun dia arribarem a tindre les condicions d’avançar en la direcció de fer que el català passi progressivament de mèrit a requisit mantenint el suport del conjunt de la ciutadania. Una resposta negativa comportaria molta frustració en les persones que sentim una adhesió increbantable per un llengua que ha subsistit malgrat molts entrebancs. I comportaria, a més a més, l’acceptació que la llei del més fort és imbatible.

Ara i aquí, hem d’esforçar-nos a conjuminar el sentit de moltes paraules: solidaritat, complicitat, respecte mutu… Necessitem posar prudència i coneixement al servei de la construcció d’una societat millor, però també necessitem coratge.

Fermesa de cor davant les dificultats: una simple paraula i un element imprescindible per no renunciar a tot.

—

¹ Notícia de la presentació del manifest presentat pel Grup Koiné, Vilaweb.

Fotografia de Calafellvalo