Agafada al vol

Les alegries acostumen a ser parcials. El que ens apareix com a bo i beneficiós d’entrada pot amagar la llavor amarga d’una derrota. Ara i aquí celebrem que som parlants d’una llengua viva, canviant i dinàmica, però alhora no podem camuflar el nostre compungiment per la fesomia resultant.

Com són les converses de carrer a les metròpolis? De quantes tonalitats es pinten les escenes col·loquials? Quines expressions trencadores posen en circulació els parlants més joves? La vivesa i la vitalitat no són sinònimes en termes sociolingüístics. Ara i aquí el català té probablement una mica més de vitalitat i certament una mica menys de vivesa que fa unes dècades.

Parlem-ne. Aquesta setmana m’he trobat pel carrer una altra ebrenca de la diàspora. Vam estudiar juntes a primària i a secundària, quan s’anomenaven EGB i BUP. Com altres vegades, hem improvisat una xarradeta amable.

– Ui, no t’havia reconegut de lluny amb aquesta cabellera tan llarga! -li he dit.

– Sí, veritat? M’he decidit a celebrar els anys que em queden abans d’estar cloc-i-piu! -m’ha respost.

Aquesta expressió de seguida m’ha fet pensar que ja se’ns noten les arrugues. No m’imagino els meus adolescents usant aquesta expressió per parlar amb els seus amics. Cloc-i-piu és una marca generacional en tota regla. És una frontera.

I ells com ho dirien això? I encara més: com expressaria aquesta mateixa idea la gent que no usa aquesta expressió? No ho sabria dir. En tot cas, la traducció que en dóna el diccionari bilingüe d’Enciclopèdia Catalana em fa aixecar sospites: estar (o anar) cloc-piu / estar alicaído (o pocho). Estar pocho, segons la RAE, significa estar marchito o ajado. És a dir, la meua excompanya vol explotar la seua bellesa abans que la vellesa sigui indissimulable. I amb quina plasticitat ho expressa, veritat?

Aquest adjectiu invariable suscita també una altra reflexió: sobre l’ús del guionet. He trobat documentades les formes següents:

– cloc-piu (DCVB, DIEC, GDLC i Rodamots)
– cloc i piu (DCVB i Rodamots)
– cloquipiu (DCVB)
– cloc-i-piu (Rodamots, en un fragment de Joan-Daniel Bezsonoff)

Malgrat que cloc-piu és la forma estàndard i que la de cloc-i-piu no està homologada pels diccionaris de llengua general, crec que també és lícit usar-la. Per dos motius: perquè és viva i perquè formalment no presenta problemes. Pel que fa a la grafia, si consulteu el document aprovat per la Secció Filològica de l’IEC sobre l’ús del guionet ¹, convindreu amb mi que aquesta és la forma que li pertoca, ja que és un compost expressiu i l’aglutinació dels elements pot induir a lectures errònies; vegeu cinc-en-rama o plats-i-olles.

Per cert, segons el DCVB, l’etimologia de la parauleta correspon a la suma de cloc i piu, onomatopeies del crit de les gallines i dels pollets.

Com acabem de veure, en el registre col·loquial tortosí de la gent de la meua generació tenim resolta la necessitat de referir-nos al decaïment. La qüestió que se’m planteja en aquest moment és: si no hi ha una manera millor de dir el mateix, per què no la promovem per a tota la comunitat?

Recuperar vivesa és cosa de tots!

—

1 L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació. Institut d’Estudis Catalans, 1996.

Fotografia de Bernat Gascón Cabestany