Agafada al vol

Som les paraules que diem

21 d'abril de 2013
3 comentaris

Catxel

Alguns lingüistes defensen que cada llengua representa una visió del món particular i un dels exemples més difosos és el dels esquimals, que diuen que distingeixen vint tonalitats diferents del color blanc.

Sigui com sigui, és cert que les etiquetes que hem assignat als objectes, a les idees i als sentiments són imprescindibles per elaborar un discurs mínimament articulat. Però com trobem l’etiqueta per a cada concepte? En tenim prous? Ens en sobra alguna?

A l’institut teníem un professor de llengua catalana molt exigent. Ens demanava correcció ortogràfica i d’expressió, per descomptat, però ens instruïa també en aspectes lingüístics que als que ens vam dedicar després a l’estudi filològic ens van anar la mar de bé: transcripció fonètica, conceptes de dialectologia, sintaxi…

En aquella època alguns adolescents portàvem enganxada a la carpeta la Norma riallera dels vuitanta i ens esforçavem a canviar busón per bústia. Era l’inici de la nostra presa de consciència sobre les nafres de la llengua que parlàvem i sobre què podíem fer per intentar guarir-la.

En el moment de la reintroducció de l’ensenyament del català a les escoles i als instituts, a les àrees rurals les interferències entre català i castellà no eren probablement tan visibles com a les àrees urbanes, però també en el lèxic s’havien introduït moltes paraules innecessàries per influència de la llengua dominant.

I justament això era el que passava amb els berberechos. Al Delta de l’Ebre podies anar a buscar catxels a la platja del Trabucador i quan posaves la mà dins de l’arena te’n sortia sempre algun. Ara bé, si anaves a fer el vermut a la terrassa del casal, demaves sempre sempre una ració de berberechos.

En una classe del professor Toni Nolla vam descobrir que la coexistència dels berberechos i els catxels en la nostra parla era un cas de superespecialització semàntica; idèntic al cas de la lejía i el lleixiu i dels mejillons i els musclos. I aquest fenonem és propi de les llengües que són desplaçades del seu hàbitat natural per una altra llengua més forta.

D’una banda, teníem el mot genuí que havia arribat cavalcant al llarg dels anys per ajudar-nos a etiquetar el mol·lusc lamel·libranqui bivalve que consumíem amb fruïció els ebrencs. De l’altra, s’havia introduït en el nostre vocabulari habitual una altra etiqueta estrangera de mà de les llaunes comercialitzades a les botigues de queviures, que detallaven només en castellà quin era el contingut de la capseta. Per tant, s’havia produït una especialització del significat: catxel per al producte natural i d’autoabastiment i berberecho per al producte adquirit en un botiga o en un bar.

Durant anys, a còpia d’instrucció escolar i de campanyes de normalització lingüística, s’ha procurat redreçar aquest fenomen de proliferació d’espècies invasives. Però no ens n’acabem de sortir.

Mentre hi hagi una praxi en l’etiquetatge que bandeja l’ús del català en la majoria dels productes i, sobretot, mentre hi hagi qui continua apuntalant la porta per l’altra banda perquè la llengua catalana no pugui sortir al carrer, no ens en sortirem. Aquesta llengua continuarà mostrant nafres a la pell en forma d’interferències lèxiques, de calcs lingüístics i de construccions sintàctiques estranyes. És l’ombra que projecta una llengua molt potent damunt d’una altra que fa esforços per continuar tenint un perfil propi i recognoscible.

La Norma ara està enfadada i la tornem a portar enganxada a la carpeta. Trenta anys més tard.

Imatge de Montsefotoblog.

Malgaitada
22.05.2018 | 7.11
Espavordit
08.12.2015 | 8.44
Vós
02.07.2017 | 9.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “… i, sobretot, mentre hi hagi qui continua apuntalant la porta per l’altra banda perquè la llengua catalana no pugui sortir al carrer, no ens en sortirem. Aquesta llengua continuarà mostrant nafres a la pell en forma d’interferències lèxiques, de calcs lingüístics i de construccions sintàctiques estranyes. És l’ombra que projecta una llengua molt potent damunt d’una altra que fa esforços per continuar tenint un perfil propi i recognoscible.”
     
    Apuntalar una porta que els corcs la barrinen per dintre és com apuntalar la pols. I qui apuntala la pols no fa res decisiu.
     
    Si estimem la llengua catalana amb l’AMOR de debò, el que fa créixer el vent que no se sap ni poruc ni pusil·lànime, no dubtarem ni un instant de la potència de la nostra estimada llengua que serà capaç de conquerir la llum més resplendent.

    I dic més, ara posem que la porta no és de fusta: quan som en mans de l’estimació de debò i la fem créixer, l’artesà de la fusta i segons quin puntal no potden fer res.

    Hi ha puntals i puntals.  Estiguem atents, doncs!

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!    

  2. Penso exactament el que ha escrit vostè aquí, i he de dir que costa molt trobar les paraules adequades per a explicar-ho als no filòlegs. De fet, aquesta consciència sobre la situació en què ens trobem va ser el que em va dur a crear el meu blog aquí a Vilaweb, per posar el meu gra de sorra: ENDAVANT ELS IDIOMES blocs.mesvilaweb.cat/MartaGarciaPuig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.