Agafada al vol

Som les paraules que diem

24 d'octubre de 2014
8 comentaris

Catipén

Una llengua és com un paisatge muntanyenc. Mostra falles, plegaments, estrats multicolors: vestigis dels contactes amb altres llengües amb què ha conviscut promíscuament durant llargs períodes.

Les diferents llengües germanes, com les llengües romàniques, es construeixen sobre una base lingüística territorial diversa. Abans dels romans, a l’arc mediterrani on ara parlem català hi havien viscut celtes, fenicis, grecs i ibers, i sobre aquest substrat es planten els fonaments d’una nova llengua. Posteriorment, la incorporació d’aportacions foranes, de visigots i de musulmans, acaba creant una fesomia pròpia a la nostra llengua. (1)

Però la identitat inequívoca d’una llengua no vol dir que es mantingui impertorbable per sempre més. Ja sabem que no. Al llarg dels segles hem perdut lèxic, n’hem transformat i n’hem afegit de nou, a cocció lenta. Ara bé, les últimes dècades han marcat un gran impacte en la llengua parlada: molts canvis s’han accelerat per la pressió de les llengües amb qui compartim àmbits d’ús.

Al costat d’això, és sorprenent com encara tenim marge per descobrir relíquies que vénen de molt lluny. Aquesta setmana he conegut una paraula molt antiga que no havia sentit mai abans. Després de vint anys de residir al Garraf, he topat amb una expressió que és reconeguda fàcilment pels parlants de la zona, però que probablement han anat arraconant de mica en mica. L’ha dita una companya de la feina, després d’una visita que ens ha deixat una forta impressió en l’ambient:

Quina catipén!

No ha calgut investigar gaire, perquè apareix al diccionari normatiu; popularment, amb el sentit de pudor. El DCVB recull un ús més restringit d’aquest mot: pudor, mala olor (en l’argot dels malfactors barcelonins). I el GDLC, que beu del diccionari etimològic del mestre Coromines, ens indica que probablement és d’origen caló, potser relacionat amb jindipén ‘brutícia’. De fet, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, hi trobem una entrada pròpia de mitja pàgina, en què es fonamenta aquesta hipòtesi per l’existència del sufix gitano  -ipén  que indica qualitat.

Per si us interessa, els ebrencs també tenim una manera potent d’expressar que una olor no ens agrada gens:

Quina pudina!

I, si la cosa s’allarga i ens convé esplaiar-nos encara més, el diccionari de sinònims de VOX ens ofereix que triem entre: tuf, fetor, pesta, fortor, fetidesa, ferum o mefitis.

Potser tota aquesta varietat lèxica és un signe més de les nostres tendències escatològiques…

(1) Viquipèdia: Història de la llengua catalana

Imatge de MartíApunts

Astròlic
03.05.2013 | 11.07
Trastocar
14.10.2017 | 8.39
A l’acte
08.08.2020 | 7.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

    1. No conec paraules amb aquest sufix augmentatiu. Probablement, deu ser una metamorfosi del sufix -assa: pudorassa o olorassa.

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

  1. A Tarragona i, en general, al Camp de Tarragona, també ho diem, això de “Quina catipén!”, per exemple, quan algú es treu els mitjons i expandeix aquella característica pudèmia podal. Diria que quan ho diem, tenim clara consciència que la paraula ve del caló. A la Part Alta de Tarragona (nucli antic) hi ha una considerable presència de famílies gitanes de les de tota la vida, que parlen un català amb trets lingüístics propis (influència del seu parlar caló) —se n’han fet un parell d’estudis dialectals, inèdits. Aquests gitanos les diuen, coses com “catipèn” i “ocu!”

    1. Quanta informació de l’abast del catipén! Que interessant que s’hagi recollit la parla dels gitanos tarragonins! A veure si algun dia es publiquen, aquests estudis.

      Gràcies,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.