Agafada al vol

Som les paraules que diem

25 de novembre de 2014
6 comentaris

Carlota

Aficionats a guardar, a classificar i a recrear-se en l’acumulació de rareses, els col·leccionistes atresoren els seus objectes predilectes en un estoig especial, en una capsa bonica, en una vitrina ben il·luminada.

Des de temps immemorials, el col·leccionisme surt al carrer, munta fires, paradetes en diumenges al matí, intercanvis entre desconeguts. I fins i tot ha posat nom a alguna de les modalitats més esteses: filatèlia, numismàtica, glucofília…

Vista la passió que desperta la recopilació de la variació lèxica actualment, tant en el món real i com en el món digital, probablement hauríem de reivindicar amb convicció el terme lexicofília; literalment, amor pel lèxic. I, per començar, me’n declaro una practicant devota més.

Ara mateix tinc a les mans un exemple de preciosa trinitat que formava part del repertori habitual de ma iaia: carlota, safranòria, pastanaga. Indistintament es referia a l’arrel comestible de color carabassa amb qualsevol d’aquestes etiquetes, però aquesta conjunció va desaparèixer, amb ella, del meu entorn comunicatiu.

Per què tenia tres maneres equivalents per referir-se al mateix concepte? Quina necessita cobrien cadascuna d’aquestes formes? Si mirem l’origen de cadascuna, podríem aventurar algunes idees.

D’entrada, l’única forma que recullen tots els diccionaris és pastanaga, la forma estàndard, que prové del llatí pastĭnāca. Pel que fa a safranòria, només la trobem documentada al DCVB, com una variant de safanòria. De fet, tots els diccionaris recullen aquesta paraula, derivada de l’àrab vulgar safunâriya, com ens indica el GDLC. Finalment, carlota la trobem al DNV i també al GDLC, però increïblement no apareix al DCVB. En qualsevol dels casos, però, seria el resultat per dissimilació de carrota; d’origen francès. Si anem al francès, comprovem que l’etimologia d’aquest mot passaria pel llatí carota, provinent del grec antic karôton.

Per tant, damunt del nostre mapa hi han deixat petjada totes les tribus que s’hi han assentat al llarg dels segles i, igual com els lents caragols que es passegen al sol després d’una pluja refrescant, han anat traçant un rastre força perdurable que, malauradament, de vegades s’ha acabat desdibuixant.

Diria, doncs, que la utilitat d’aquesta trinitat era justament la que tenen els tons del verd dels nostres paisatges, la dels tons del blau del cel i la mar, la dels tons ataronjats de les postes de sol de la tardor. Fer-nos la vida més bella.

Per això és imprescindible recordar-nos-en.

Fotografia pròpia

 

 

 

Palometes
17.08.2020 | 2.41
Ribell
13.06.2014 | 7.54
Estaquirot
02.11.2015 | 6.28

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. La paraula “carlota” mai la vaig sentir dir a ma iaia ni a ma mare, ni a Roquetes, abans dels anys setanta. Voleu dir que no va ser introduïda per la immigració castellana i per la televisió, que van començar a imperar a meitat dels seixanta?
    En canvi, sí que deien “safanòria” i “safranòria”*. I un veí que tenia un burro totes les nits li donava “bastonagues”* (pastanagues), que eren el que es diu remolatxes i que en aquell temps aquí només s’ho menjaven els animals, igual que les safanòries per als conills. Jo crec que va ser la cuina francesa la que ens les va introduir en la nostra dieta alimentària a partir dels anys vuitanta.

    1. Salut, professor!

      Segurament resulta molt difícil determinar el moment en què es pot haver introduït una paraula i el moment en què deixa de ser dita. Alguns diccionaris, com el GDLC, posen dates a la introducció d’algunes paraules, però de carlota concretament no en diu res.

      De tota manera, ara ja s’ha volatilitzat de nou de la parla ebrenca, em sembla.

      Teresa

Respon a fina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.