Agafada al vol

Ara hauria d’estar fent una activitat que no he pogut fer. El premi dels dijous s’ha esfumat per una contingència. Fa una tarda de primavera que comença a semblar de primavera i el sol irradia les teulades que tinc a la vista. Però m’he quedat a casa. Amb el fang de les paraules fabricaré un passatge a un lloc que conec.

A hores d’ara, he perdut el compte de les lectures, les converses informals, les reflexions en l’àmbit laboral o els debats breus a les xarxes que durant els últims mesos he mantingut amb les persones del meu entorn i de més enllà sobre el català a l’escola. I encara no s’ha esgotat, el tema. El meu whatsapp bull. Hi parlo amb dues assessores de llengua, interculturalitat i cohesió social (ALIC)¹ que he incorporat al meu telèfon privat perquè ens hem anat enganxant en el camí de fer coses juntes. Amb altres contactes també en parlem, d’aquest tema. Ens enviem enllaços, dient sense dir: “Mira, has vist això que diu aquell?”. És una ferida oberta, aquest tema.

Fa dies que Twitter bull també. Per les vagues dels mestres, pels canvis anunciats pel Departament d’Educació, per la modificació de la Llei de política lingüística que han pactat diversos partits polítics per evitar l’aplicació del 25% generalitzat de castellà a tots els centres educatius, per la impotència des de les aules… Hi ha llevantada. Hem llegit frases terribles anunciant claudicacions i derrotes. No m’agrada aquest llenguatge. Sovint no afegeix ni una baga a la peça. Tenim dret a estar indignats i a dir què volem, per descomptat. Ara bé, aquestes exhibicions d’harakiri no ens ajuden gens. Som una comunitat lingüística minoritzada i encara no en som prou conscients. La fortalesa l’hem de trobar en nosaltres mateixos per a sortir-nos-en. Sumant entre tots els que som. Observant, escoltant, comprenent què passa i per què. A fora el món no ens tindrà pietat.

En una de les converses d’avui, una de les ALIC es planyia que els centres educatius estan saturats de tants de canvis i cansats de tantes eventualitats. Hem convingut que, per sort, ja hi estan bregats. I és just en aquesta paraula que vull posar l’accent: estem avesats a lluitar, estem ensenyats i enfortits per l’experiència. Això hem guanyat. Ara només cal que ens esforcem perquè, en un context tan difícil, les consignes no ofeguen els arguments.

El català a l’escola fa anys que ens el toquen. I encara que siga primavera, cal que remem amb llevantada una vegada més.

—

¹ Vegeu ELIC, Departament d’Educació

Fotografia pròpia