Agafada al vol

En l’àmbit acadèmic trobem la idea àmpliament acceptada que una llengua representa una finestra única al món. Sembla, doncs, que el punt de vista des del qual contemplem la vida té particularitats pròpies gràcies al disseny concret de la llengua que parlem.

En una comunitat amb moltes llengües en contacte o, bàsicament, amb dues llengües que friccionen contínuament aquest enunciat es deu tornar un pèl borrós. En tot cas, les paraules són un reflex de la interacció que fem amb el nostre entorn més immediat. I com que el tancament i l’obertura de l’any ens xuclen molta energia, posarem un exemple relacionat amb aquest moment del calendari.

La nit de Nadal a casa, al poble i a les terres ebrenques és popular i antic preparar i menjar-se solemnement borraines amb mel. Les fulles rasposes i peludes collides en un matí fresquet de l’hivern del marge d’un camí de muntanya esdevenen, per efecte de les receptes heretades dels vells, unes postres exquisides i festives. Allò que per a uns ulls forasters és una herbota de coster, per als naturals de la nostra ribera representa un element que no solament té valor culinari sinó que també està vinculat a les tradicions nadalenques i a una manera de celebrar les festes lligada a les ofertes de la terra pròpies de cada època de l’any.

Borraina surt al DIEC com a variant de la forma preferent borratja, que és definida com a “herba de la família de les boraginàcies, espontània o més rarament cultivada, molt híspida, de fulles ovades, les inferiors agrupades en roseta, i flors blaves i grosses, en inflorescència laxa, força primerenques, de fulles basals comestibles i sovint utilitzada com a remeiera (Borago officinalis)”.

Al DCVB hi ha una accepció específica per a l’ús en plural d’aquesta paraula: Menja pròpia de la nit de Nadal i que consisteix en fulles de borraina fregides amb farina i ous i cobertes de mel (Tortosa). Que els col·laboradors de mossèn Alcover es fessin ressò d’aquesta proposta tan suggestiva ens indica la importància que té aquesta menja, tot i que mai sabrem si les van arribar a tastar de veritat.

Així doncs, el valor que té aquest mot en un context en què s’estableixen costums i es creen dinàmiques col·lectives a partir de l’herba senzilla que designa no serà el mateix que té en una àrea urbana en què ningú no en fa cap cas ni, òbviament, li ha assignat cap funció.

Amb tota probabilitat, les llengües són finestrals enormes que ens aboquen a un paisatge exterior, però en el món del qual procedim s’erigien també petites talaies disseminades per les muntanyes i els pobles més remots, que ens oferien unes singulars mirades discretes.

És per tot això que en un plat de borraines encara s’hi poden llegir tants missatges.

—

Imatge i recepta de les borraines amb mel: Ben Remenat