Agafada al vol

A mig camí entre les paraules que hem heretat de les llengües antigues i els simples sorolls bucals, trobem les onomatopeies¹. Nyam-nyam, bum o atxim van més enllà del so que imita un fenomen: tenen sentit propi i també formen part del nostre repertori lèxic.

Resulta ben curiós, però, que aquestes creacions que parteixen de la sonoritat no tinguin una expressió universal i molt semblant en totes les llengües pròximes geogràficament, com a mínim. I no. Fixem-nos que bub-bub és el que fan els gossos dels propietaris catalanoparlants; mentre que guau  seria la traducció de la salutació canina al castellà i woof  a l’anglès.

Ara bé, en alguns casos sembla que hi ha hagut més confluència. Segons el DCVB, befa (burla injuriosa) tindria un origen onomatopeic (de l’arrel beff-, expressadora del so dels llavis en llur moviment de menyspreu) i, a més, es correspondria a una forma pareguda en altres llengües veïnes: befe, en francès; beffa, en italià; bèfo, en provençal; befa, en castellà. D’altra banda, de befa, n’hauríem obtingut befar, amb el sentit de fer befa.

Pel que fa a la pronunciació, tant aquest nom com el verb presenten lleugeres variacions segons el dialecte. Veient les transcripcions fonètiques que conté el DCVB, m’ha vingut al cap com sonava d’ignominiós /bέfɛ/ en boca dels veïns del meu poble, tot i que al municipi del costat aquesta sonoritat es transformava en una més discreta /bέfa/.

Només fa trenta anys, a cada mig centímetre de qualsevol mapa del territori ebrenc es podien identificar trets fonètics divergents, a partir dels quals era ben fàcil endevinar l’origen de les persones. En canvi, en unes poques dècades l’anivellament dialectal també s’ha estès a la pronúncia i la gent més jove del meu poble natal han acabat perdent algunes característiques singulars com ara, justament, l’obertura de les vocals -a finals en -e oberta; motiu recurrent de mofa, ofensa o escarni en localitats que no practicaven aquest fenomen.

Per sort, befa encara corre saludable per tot arreu: pel camp i per les planes dels diaris de les ciutats; potser fins i tot per les converses de les persones grans d’arreu del territori, tot i que potser no tant en les dels més joves. A les pàgines literàries no costa gaire de trobar-la tampoc. En deixarem aquí un exemple d’una obra –Incerta glòria ² – que ha fet una revifada espectacular gràcies a la segona vida que li ha donat la magnífica versió cinematogràfica d’Agustí Villaronga.

Just després que un dels dos amics protagonistes s’acaba de fer la transcendent pregunta que dona nom a la novel·la de Joan Sales-‘¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits?’-, continua la conversa entre ells amb aquest intercanvi:

– Jo soc descregut, però respecto les coses sagrades.

– Tot al revés de mi. Jo hi crec. Si no hi cregués, ¿quin gust podria donar-me fer-ne befa?

De fet, la befa seria una bona paraula per a l’abril i per a qualsevol moment, si no fos que darrere seu sempre desencadena -poc o molt- aflicció a qui n’és objecte.

—

¹ Viquipèdia: Onomatopeia

² Fragment extret del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (IEC)

Fotografia de Ducan C