Agafada al vol

Fer turisme per llocs coneguts amb qui sap llegir missatges no escrits no s’ofereix com una opció d’oci en el mercat d’experiències singulars. No es programa. Només es viu: en directe, inesperadament. Fer turisme estirant la punta de l’atenció i cabdellant amb interès una observació o una paraula ens fa sentir afortunats.

El Born s’ha tornat un escenari per a tropes de viatgers d’arreu del món. Però un dia de cada dia d’hivern, no tant. Encara hi ha treves que es poden aprofitar per a entrar a revisitar Santa Maria del Mar i respirar-hi l’aire de majestuositat continguda, perfumada pels ufanosos poms d’ofrenes a maternals figures hieràtiques. Una catedral té vocació de caixa de ressonància de la nostra espiritualitat. Per això, hi entrem amb la disposició oportuna.

Discretament recorrem les capelles, una a una; ens deixem impressionar pels vitralls i les claus de volta de la nau central; baixem a la cripta i pugem a les tribunes. En una de les capelles, hi observem unes escultures quadrades de pedra que representen els bastaixos que transportaven des de la muntanya de Montjuïc pedres a coll per a construir el temple. Jo no m’hi hauria detingut en aquells relleus tan discrets. Però vaig tindre la sort d’escoltar qui sabia interpretar aquell relat, que ens estaven enviant des de set segles enrere. I el vaig acollir devotament.

També el nom de l’ofici em va semblar digne d’observació. El DIEC2 el defineix com “qui té per ofici transportar coses de pes a coll”. Jo el sé reconèixer, aquest nom, perquè l’he trobat en lectures. En canvi, en converses quotidianes em són més familiars les formes sinònimes camàlic o escarràs. De fet, qualsevol d’aquestes opcions ara mateix s’empren, si és que venen a tomb, en un sentit figurat. Al nostre voltant trobarem més toros mecànics que camàlics humans. Una mica més al sud o una mica més enllà, n’hi continuen havent com hi continuen havent tantes altres realitats que ens pensem que formen part només del passat.

Un dia d’hivern d’entre setmana s’aprenen a mirar pedres que parlen, perquè la fortuna ens ronda.

—

Fotografia pròpia