Agafada al vol

Som les paraules que diem

23 de novembre de 2019
4 comentaris

Banyar-se

El vent, la pluja intensa o la foscor trasbalsen el paisatge. Caminar quietament per l’espai obert es torna més incòmode i, per això, l’hivern empeny a arrecerar-se en els racons més acollidors dels edificis. Alhora, el magnetisme de la natura assotada per la inclemència del mal oratge és innegable.

Sento el vent com xiula a fora i com arrossega objectes carrer avall. S’esforça sense treva per colar-se dins de casa pels bastiments que no ajusten bé. Tinc fred als peus. Tot el dia hem espiat un cel canviant que ens ha regalat pluja o sol en diferents intervals. Al matí he estat voltant per l’exterior i he hagut de subjectar el paraigües amb força perquè no se’m trenqués. La gent s’abriga ja. Es veuen bufandes i jacs d’hivern passejant pel poble. M’he trobat una xica que va arribar aquí quan era adolescent. Sa filla anava tota tapada amb un anorac amb caputxa i la cara mig tapada. Duia botes fins a mitja cama. Semblava una boleta cotó fluix. M’ha fet gràcia perquè feia cara de contenta de lluir tanta protecció i, després de saludar-les, li he preguntat:

Que tens por de mullar-te?

La xiqueta m’ha mirat però no m’ha respost. Per això, sa mare li ha dit: “Que tens por de banyar-te?”. Així i tot, tampoc no m’ha dit res. Elles han continuat caminant a pas més lent mentre jo les avançava i encara he sentit com la menuda reprenia una conversa anterior en castellà. M’he gravat l’escena en la memòria, perquè hi ha unes quantes lectures que se’n deriven.

En primer lloc, la mare de la criatura, que va arribar d’adolescent a terres ebrenques provinent d’un barri de l’àrea metropolitana amb una presència residual de català i que té com a llengua primera el castellà, ha adquirit la variant dialectal tortosina amb una competència plena. En públic es comunica en català. Amb els pares i germanes i -pel que puc deduir de la trobada fugaç- amb la filla petita, es parlen en castellà. Però l’adopció de la varietat local ens indica que forma part del paisatge com si hagués nascut aquí.

En segon lloc, aquesta anècdota insignificant m’ha fet adonar que he arraconat de la meua parla espontània el verb banyar-se en el sentit d’adherir-se, l’aigua o un altre líquid, a la superfície d’alguna cosa o penetrar els seus porus, tal com el defineix el DNV. De fet, com que res passa perquè sí, sospito que en els anys que fa que em moc fora del meu àmbit dialectal aquesta peça lèxica ha degut provocar més d’un malentès i que aquest fet l’ha anat desplaçant de manera imperceptible cap a un segon pla.

En tercer lloc, també em fa pensar que hi ha alguns tipus de parlants que mostren dificultats per a comprendre algunes formes de sinonímia perquè probablement encara estan en procés d’aprenentatge; seria el cas dels xiquets petits o dels nous parlants, per exemple. Això explicaria que la mare hagués usat unes altres paraules equivalents per a facilitar la resposta de la petita.

Prenguem-ne nota, doncs. Si plou i no ens protegim, ens banyem de dalt a baix; acabem xopets. Igualment, ens banyem les sabates quan passem corrents pels tolls que ha deixat la pluja. Sort que  sempre podem tornar corrents a casa!

Fotografia de Jaimie Phillips a Unsplash

De gaidó
24.07.2020 | 9.01
De riure
27.07.2021 | 11.30
Melitxa
08.07.2014 | 5.24

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Banyar, en el significat del DNV, desapareix a poc a poc i inexorablement. Al meu parlar valencià meridional els pares m’ensenyaren, quan encara no sabíem que el nostre català s’escrivia, el que degué de ser el significat comú durant segles (diuen Colon i Perea) tant de banyar com de mullar: em banye si em plou, però mulle les galetes a un got de llet. Desconeixia el verb sucar, per a mi inútil, que quan el sentia a TV3 als 80, pensava que era català i que, als 90, a la Universitat, vaig sentir en boca de valencians. Resulta que visc al darrer racó que diu banyar i mullar en els significats antics i històriscs.
    Ara, veig disgustat com mullar elimina al banyar per dues raons: la 1a, l’analogia amb el castellà omnipresent, i la 2a, pel prestigi del català principatí, que ja confluí amb el significat castellà fa temps. L’escola valenciana i fins la tele, sols fan que reforçar el que, per al meu parlar i en el context de confluència i substitució lingüística, és un castellanisme clar. Els mestres valencians, que automàticament confonen el que senten dir als principatins “estàndards” amb allò correcte i que gogen de no parlar “de poble” (són vergonyants) saben que si diuen “tens les mans mullades” ho entenen tots (pel castellà, clar) i si diuen “tens les mans banyades” sols ho trobaran “normal” els valencianoparlants tradicionals. M’ha passat amb els fills i amb els alumnes, sé el que dic.
    La primer volta que vaig sentir La gossa sorda i Camals mullats (Nadal és poc més jove que jo, però té pares més llegits que els meus i “estandarditza” ) no vaig entendre el títol. Ací els camals no es mullen sinó que es banyen o es xopen si és en excés. Això sí, irònicament i metafòricament podríem dir: He pegat una mullada a una bassa i m’he banyat els camals, els porte tots xopats.
    Quan llegia el Control de plagues del Gomà, pensava que entre les paraules a fumigar del valencià hi ha el mullar que mata el banyar. Per desgràcia, a ningú no li importa.

  2. M’alegre q encara es diga, i tant de bo q es perda la vergonya de dir-lo públicament, d’escriure’l i de perpetuar-lo.
    Un dia trobe q em digueres q al teu poble repassàveu el q un català “estàndard” esbandiria. Podries fer-ne una entrada. Esta mateixa setmana he fet la proposta d’entrar eixe significat al DNV (és l’endrecera més curta cap al DIEC3). Hi vaig citar l’ALDC i els tres nuclis on es diu: al sud de l’alacantí, al meridional valencià i al tortosí. Tanmateix, no hi vaig poder esmentar cap ús literari, i com si no el trobem a cap diccionari normatiu?
    A més, tinc dubtes sobre l’ús q es puga fer al tortosí dels verbs llavar i rentar. M’interessa molt, ara q entre valencians comença el prejuí, tan estés al nord, q llavar és castellanisme i q tots els significats tradicionals i seculars de llavar, rentar i esbandir trontollen.
    A pocada parlava amb la meua vicedirectora, profe de valencià, i comentàvem la bestiesa q és posar cartells al PV recomanant “rentar-se les mans contra la COVID” quan rentar-se vol dir ací inequívocament i secularment “netejar amb aigua sols” i no “amb aigua i sabó” q encara diem “llavar”, malgrat molts mestres i “estandarditzants” q no s’adonen q els significats dels mots d’una mateixa família són com les dents: si n’arranques una les somous totes.
    Gràcies i enhorabona pel blog, q sempre recomane!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.