Agafada al vol

La curiositat innata o el gust per conèixer l’origen de les coses impulsa algunes persones a formular hipòtesis sobre parentescos entre paraules que tenen una forma semblant. També n’hi ha que, esperonant la vena creativa, indaguen en l’origen genealògic d’un mot que els crida l’atenció.

No es tracta de tenir certeses, perquè ni Joan Coromines ni el seu Diccionari etimològic i complenentari han entrat mai en les llistes d’autors/obres de no ficció més venudes del país. Es tracta de jugar amb el que les paraules suggereixen, per elles mateixes i sense l’ajuda de cap manual.

Aquest matí ha estat estrictament tardoral. Una tapadora de núvols cobria tot l’horitzó i el sol s’endevinava només per a la claror del dia i prou. Potser per aquest temps tan discret, hi havia pocs vianants resseguint el passeig vora el mar.

Hem arribat al baluard. I baluard ha entrat a la nostra conversa. Què significa exactament? On més n’hi ha? I aleshores s’ha mostrat amb fulgència l’afició de J per llençar propostes d’etimologia popular:

– Baluerna deu venir de baluard, veritat?

He rigut amb condescendència. Com sempre, he pensat que el mètode científic de mesurar elements coincidents entre mots no és motiu suficient per atribuir-los un origen compartit i hem continuat caminant, avançant a bon pas per arribar just al punt des d’on havíem de tornar.

Per escriure aquest discurs, he furgat una mica i al Diccionari Català Valecià Balear he trobat que, a part del significat de “cosa voluminosa que fa nosa”, hi proposa l’origen següent:

Etim.: de baluard, mateix significat, amb canvi de terminació (per influència de enlluernar, per l’obstrucció visual que produeix una cosa molt voluminosa?).

No m’ho acabava de creure i, per tant, he anat a consultar baluerna al Gran Diccionari de la Llengua Catalana i hi trobo una teoria diferent:

[1332; d’origen incert, sembla emparentat amb el francès baliverne ‘conte exagerat, increïble’, també d’origen obscur]

Els experts en etimologia no sempre es posen d’acord, ja ho veieu. Però potser algunes intuïcions dels parlants anònims no són del tot desencaminades.

Al llarg dels anys, m’he trobat també alguns aprenents de català que tenien una viva curiositat per esbrinar les arrels de vocables especials. Mon pare mateix, de tant en tant, amolla teories en aquesta línia. De fet, la mateixa etiqueta d’etimologia popular evidencia clarament que són formulacions de no especialistes en la matèria.

Més enllà d’això, els parlants també posen en marxa processos d’etimologia popular quan es desencadenen variacions en la pronúncia que, al cap del temps, s’acaben generalitzant. Aquest fenonem explica l’evolució d’alguns topònims: per exemple, la Peraguda (del llatí Petra Acuta) esdevé finalment l’Apareguda, que resulta més transparent per als parlants; com recull Jordi Bruguera a la Introducció a l’etimologia.

A la família tenim una especialista a fabricar etimologies populars d’aquesta mena. La seva creació més autèntica és la rotunda que trobes quan arribes al poble: rodona tota ella, amb una estàtua que dóna la benvinguda als visitants i que és un emblema de la modernitat.

Baluernes, baluards i rotundes: no abandoneu mai les nostres converses!

Fotografia de Dani Armengol Garreta