Segurament, el que s’aprèn més tard d’una llengua o d’un dialecte particular són les frases fetes i els insults. Quant a les primeres, podem comprovar que en els manuals de llengua es dedica atenció a les expressions que no es poden interpretar de manera literal.

Ara bé, pel que fa als insults, identificats amb un registre molt col·loquial de la llengua i poc ben vistos, se sobreentén que els aprenents els incorporen gràcies a les interaccions amb els parlants nadius. Però, no ens enganyem; les paraulotes impregnen de més genuïnitat una conversa que cap altra forma lingüística.

Com que aquest tema dóna molt de si, en l’apunt sobre capsot ja vaig expressar admiració per algunes propostes injurioses. I, des de llavors, n’he estat recopilant unes quantes més que no són d’ús gaire estès. De moment, en cito només tres, que anirien al segon capítol de qualsevol diccionari: babarota (inútil), baluerna (que només fa nosa) i balbistrota (dejecta, deixada).

Trobareu les dues primeres als diccionaris generals; tot i que babarota en el sentit concret d’inútil només apareix al DCVB. Sorprenentment, però, no he pogut trobar documentada a cap banda la paraula balbistrota. He assajat de trobar-la escrita amb una combinació diferent de bes i ves, però tampoc.

Per tant, el sentit que té assignat al meu diccionari particular s’expressa sobretot pels sinònims amb qui l’emparento o pels contextos d’ús en què la recordo:

No sigues balbistrota i fes les coses bé!

I quina grafia li se li hauria d’assignar, doncs? He optat per escriure-la amb dues bes perquè tenim l’adjectiu balb balba, que significa “que executa amb dificultat i imperfectament els moviments que li són propis”. No sé fins a quin punt poden tenir relació, perquè no trobo cap sufix ni morfema que pugui acabar de completar aquesta composició. Però, posats a inventar, deixem-ho així, no?

Una cosa més i prou: si mai us convé fer servir aquestes paraulotes, procureu no ajuntar-les totes amb la intenció d’ofendre. L’efecte seria demolidor!

—

Imatge de marimbajlamesa