Agafada al vol

La fórmula química de la il·lusió encara no ha estat pantentada. Per això, l’anem assajant dia a dia. A base de provatures sabem que conté un pessic d’ingenuïtat, una espetència de desmemòria, un pensament de realisme i alguns ingredients inconcrets més.

Em fan il·lusió, les presentacions de llibres que faig de tant en tant. Persevero sense esforç en aquest estat d’espectació siga quina siga la destinació geogràfica i el públic a qui van destinades. No en marxo mai de buit, mai. Al lloc més remot, t’hi pots trobar l’audiència més gran. Al lloc més poblat, els premis immaterials t’omplen les mans.

Dissabte vaig viatjar fins a Badalona. Teníem un recital a quatre veus a la seu d’Òmnium Barcelonès Nord, organitzat pel Pont del Petroli Poesia. Un dels editors del meu llibre de poemes, Gramàtica fútil, va vaticinar que si arribàvem a ser deu persones seria un èxit. La planta baixa que ens acollia era un lloc bonic on s’hi havia fet vida familiar, però ara és un espai que aixopluga efemèrides eventuals.

Que havia estat una llar ho delatava la cuina on hi havia preparat el vermut per al final de l’acte i un petit lavabo antic. L’altre editor va assenyalar-nos amb entusiasme l’espai exterior del fons de la sala: Mireu quin badiu! I sí, el vam observar atentament, mentre la singularitat de la parauleta es va quedar flotant en l’ambient. Abans de començar el recital vam saber igualment que paret amb paret del lloc on érem hi havia viscut del 1932 al 1939 en Pompeu Fabra, cosa que afegia encara més veneració al moment.

La recitació va agradar als assistents. Els quatre rapsodes vam esmolar la nostra dicció per a aconseguir-ho. Cadascun de nosaltres vam signar un grapat d’exemplars i, amb el vermut a granel de l’antiga Ca la Ramona a la mà, vam estirar uns quants fils de conversa interessants. Ara bé, la dialectologia va triomfar per damunt de les altres opcions.

En part, el triomf de la dialectologia va vindre propiciat per un dels assistents, Josep Estruch, que havia vingut expressament per a explicar-me que el seu llibre Històries de paraules. Vocabulari i fraseologia de Badalona (que ja va per la tercera edició!) estava inspirat en 100 Paraules ebrenques agafades al vol. I me’l va regalar i li vaig dedicar el meu, que duia sota el braç. I es va apuntar el nom de l’altre, Paraules alades, que encara no el tenia.

I vet aquí com ara ja sé amb pèls i senyals d’on ve i quina ha estat la trajectòria de la paraula badalonina badiu, que apareix efusivament a l’obra d’Estruch i que Pompeu Fabra ja va incorporar al Diccionari general de la llengua catalana als anys 30. Apunto aquí només una petita pinzellada de quina parentela té: badar, badoc, badoquejar, badadís…

A l’últim, vam ser una multitud de vint al recital. I mentre el fèiem, el badiu parlava en silenci del que havia viscut: amb un nesproner (que allí fa micacos) en un petit parterre i una buguenvíl·lia a punt d’hivernar.

—

Vermut poètic Pont del Petroli: 29/11/2025

Fotografia pròpia