Agafada al vol

He fet números. Sense un treball de camp rigorós previ, he plantejat la hipòtesi que una persona de 50 anys haurà pronunciat al llarg de la seva vida unes 146.000 vegades aproximadament l’adverbi no. Seguint els meus càlculs, en el mateix període haurà dit 36.500 cops el substantiu casa. I, posem per cas, només en unes 2.600 ocasions haurà usat l’adjectiu esperitat.

No hi deu haver cap mecenes al món interessat a patrocinar un gran invent: la màquina de comptar paraules. Però imagineu-vos que, algun dia, un excèntric expert en enginyeria lingüística decidís abocar la seva saviesa a inventar aquest instrument. Aleshores, podríem determinar científicament quines són les paraules més dites, les més corrents i populars. I també podríem posar damunt d’un pedestal totes aquelles que es trobessin en perill d’extinció.

I ara us explicaré una anècdota. En una conversa telefònica, li he explicat a mon pare que he arribat baldada a casa de tant carregar bosses a punt de rebentar. I m’ha dit una cosa que, d’entrada, m’ha semblat una mica ofenedora:

Has de vigilar, que ja no tens edat per a fer atzanades…

Els consells sempre tenen aquest risc; de vegades, semblem excessivament paternalistes. Evidentment, el regal d’aquesta interpel·lació és la bonica paraula atzanada, totalment desconeguda pels diccionaris del nord i del sud.

Només l’hem trobat documentada al recull de la tesi doctoral de M. Àngels Massip, El lèxic tortosí: història i present, amb el sentit de ridícul o equivocació. Jo l’entenc més aviat com a disbarat o excés.

De fet, però, el que més m’ha sorprès del retrobament amb aquest exemplar únic -vestigi dels àrabs que van poblar tants segles les vores del nostre riu- ha estat que la digués mon pare, que va arribar al poble als divuit anys amb un català de la Plana de Vic que cridava l’atenció de tothom. Com és que mon pare diu atzanada i jo  no l’he dit mai? Com és que ell l’ha incorporat al seu repertori de tortosí autèntic i jo m’he limitat a contemplar com la usaven els més grans?

Tot té una explicació. La parla del poble i del territori ebrenc en general ha perdut una part important de la seva fesomia en els últims 30 anys. L’escola, la televisió, les ràdios, els llibres… ens han familiaritzat amb les variants més esteses de la llengua i, alhora, hem anat arraconant les peces de museu que mai de la vida no apareixien en els contextos més prestigiosos. I la cosa continua.

Als anys 60, el poble era a la pràctica diària monolingüe. Per descomptat, ningú sabia escriure el que parlava i, encara més greu, probablement la majoria de persones no sabien que el que parlaven era català. Però m’imagino que la riquesa dialectal podia ser molt semblant a la de cent anys enrere. I un nouvingut s’amerava fàcilment del que trobava sempre i a tota hora al seu voltant.

Quantes vegades ha sentit mon pare la paraula atzanada a la seva vida? No en tinc ni idea; en tot cas, seguríssim que moltes més que no pas jo.

—

Fotografia de publikaccion